diumenge, 25 d’octubre del 2009

Caminant per sobre de les aigües

Dissabte 24. Són les 9 del matí i ja sóc a Cadaqués. Avui inverteixo els actes, i primer esmorço al Casino i passo per la Mallorquina abans d'anar al veler "Pepe del pòsit".  Segur que d'aquesta forma espanto el "mal fario" del passat dimarts.    Fa un dia maco, i la tramontana no passa de F4 - per ara -.   Quan estava a punt d'inflar l'auxiliar, en Rafa, que netejava les xarxes, s'apiada de mi i s'ofereix a portar-me al barco amb un "chinchorro"  a motor. No vull destorbar la seva feina, però la temptació és massa forta, i jo sóc molt feble. Accepto i m'estalvia una bona estona. Una vegada a bord, inicio les tasques de comprovació perquè tot funcioni a la perfecció. Estibar el material, connectar bateries, obrir aixeta fons de refrigeració motor, i engegar-ho perquè vagi agafant temperatura. Trec la funda de la major, tot i que no crec que que avui la puji. Ja veurem. A la darrera sortida vaig trencar la baluma del gènova i l'están reparant. Avui en "Pepe" és un mig veler.

Recupero l'àncora que vaig posar dimarts  per donar més seguretat al mort del fondeig. El cert és que des de que ho vaig fer, he dormit més tranquil. La imatge del veler empès pel mar i el vent cap a les roques em neguitejava molt. Amb l'àncora, al menys tenia una oportunitat. I quantes vegades a la vida hem sospirat per haver tingut una oportunitat mes ??.  Ja ho sabeu, porteu un ancora a la butxaca. No falla mai.

Tot a punt. Aigua, tabac, un parell de barretes de xocolata a mà, la càmera de fotos i  l'anorac. Tot això a popa, al costat de la roda.    Desamarro.  Tres caps al cap gruixut del mort, que deixen de fer la funció que han realitzat a la perfecció tot aquesta temporada. Han treballat molt, els hauré de canviar.


Són les 10:20 . Engrano la marxa, i en "Pepe" comença a moure's. Saludo als pescadors de corall que estan revisant la seva embarcació. Treball dur i perillós, però estic convençut que no ho canviarien per res del món. Ens tornarem a veure la temporada vinent !!!

Avant. Deixo el fondeig d'estiu per popa. A proa, encara llunyà, Cap de Creus i vigilant-ho la seva amiga, Sa Rata.  Formen una bona parella, fa mil.lenis que gairebé es toquen però el contacte sembla que no arriba mai. Si més no,  no el percibim. Segur que per sota de l'aigua fan manetes.

Illa de Messina a estribor, S'Alqueria petita,  Guillola, Ses Ielles, cala Bona, Jugadora, Sa Fredosa, van quedant a babor.

Sóc a l'alçada del far de cap de Creus. Una mica més i entro al pas que separa Cap de Creus de S'Encalladora. Sa coua de s'Infern mostra la seva boca, negra i amenaçadora. Però sé que tot és façana. Una vegada vaig ser a dins seu, i és preciosa. Sembla inaccessible però en realitat és acollidora. Començo a rebre una mica mes de vent, de fet ja ho esperava. "Es freu de Sa Claveguera",  li diuen per aquí.  De fet, vist des dalt del cap, en dies de temporal, l'aigua corre talment com si buidéssim la cisterna del vàter. Brrrrrrr !  Molt diferent d'avui.  He vist aquest paisatge moltes vegades, però sempre em meravella. Sempre trobo quelcom diferent, que abans no hi era. Potser si, però la llum era diferent. Sempre és diferent.  Tres corbs marins a les roques em miren al passar. Indiferència ? Interès ? El cert és que ni s'immuten. Millor així, no vull destorbar.

Surto d' "Es Freu", i enfilo cap a Portbou.  El compàs marca 315º.  Maror. De tant en tant alguna onada més gran trenca la rutina.  Culip a babor, i el que queda del Club Mediterranée. Aviat serà un record.

Hi ha molts matolls surant a l'aigua. No m'agrada navegar després de fortes pluges, perquè les rieres arrosseguen de tot, i et pots trobar qualsevol cosa surant. Veig alguns trossos de fusta, troncs petits. Haig de vigilar no xocar amb cap tronc gran,  poden foradar el casc amb molta facilitat. Deu fer un soroll semblant a quan obres un préssec i es queda al mig la llavor, tota despullada de carn. També.

Hi ha núvols juganers, alguns una mica negres. No em preocupa. Sóc feliç.  Port de la Selva queda superat.  Si ara girès la roda uns quants graus a estribor, aniria cap a Itàlia. Uns quants garus més i Ses Illes,  i l'Àfrica. Gibraltar o Suez com a portes cap a la resta de mars. Com bé diu el títol d'un bloc amic, "El mar és el camí".  És bonic imaginar-ho, tenir la valentia suficient per girar la roda, i a la vegada saber que estàs girant la teva vida.  Passar per tots i cadascún dels 360º del compàs, passar per tots i cadascún dels graus de la teva vida fent el que realment vols.   Però no m'atreveixo. Sóc un mariner amarrat a terra.  Per ara.

El Canigó saluda tot nevat. No recordo haver-ho vist així un mes d'octubre. Imatge diferent que m'enriqueix una mica més.

De tat en tant pel canal 16 se sent "aviso a los navegantes". Res fora de lo normal, l'avís meteorològic.


Ja començo a intuir Portbou i l'escollera del port.  F4 amb algun cop de F5, aquesta vegada Eolo no em vol fer patir. Fa bona temperatura, vaig en màniga curta.  Truco al port. Els mariners ja sabien que arribaria un dia d'aquests. Parlo amb en Toni, ell no hi és però m'espera en Joan.  Redueixo marxa i entro. En Joan m'indica el lloc on amarrar, fins que treguin a en "Pepe" a terra. Aquest hivern el passarà en sec, i aprofitaré per fer unes reparacions. L'hivern passat no,  es va estar a l'aigua i va aguantar la llevantada del 26 de desembre i la "tempestat ciclònica atípica"  segons l'INM  - ???? - li podien haver dit pel seu nom propi "Cicló Klaus",  del 24 de gener.  I va aguantar ell millor que jo, que no les tenia totes. Bon barco, dur i bon navegant.

En Joan m'ajuda a amarrar. Salto a terra i el saludo. Portbou és un port petit i llunyà, però té uns bons professionals, càlids. Val la pena estar-s'hi.

Començo a recollir.  Tancar aixeta motor, bateries,  revisar amarres, posar les defenses i mirar els vaixells veïns com tenen les amarres i les seves defenses. No sempre tot depén d'un mateix.

Fa 20 minuts que sóc a port i entren algunes ratxes a 17 m/s.   Força 7 ?  Ni en pintura ho anunciaven per avui a cap dels serveis meteorològics que he consultat. Per això m'agrada aquesta zona, aquesta mar. Imprevisible. Com les seves gents.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Eolo s'en riu de mi.


Aquest any m'he retardat en treure el veler "Pepe del pòsit" del seu port base d'estiu.  Habitualment a finals de setembre ja marxo de la zona de Cadaqués, cap a Portbou. Però aquest any, entre una cosa i altre, i les ganes d'estirar una mica més la temporada,  em trobo que no el puc moure. Primer van ser els 12 dies seguits de tramuntanada forta, mantinguda F7.   I creuar la mar d'Amunt així, són ganes de patir. Una cosa és que t'enganxi, i t'ho has d'empassar. L'altra és sortir a buscar-la.... no gràcies.  I ara aquest vent del sud que va pujant d'intensitat...i les pluges que venen.
Total, que avui , en les hores prèvies a l'entrada del temporal he volgut provar  i  a les 06 del matí era  a Cadaqués, intentant arribar al veler (està amarrat a una boia fixada amb mort)  bogant com un condemnat amb la auxiliar inflable. Dues vegades, dues, quan estava a pocs metres d'arribar al "barco", al senyor Eolo li ha donat per bufar amb més força,  i m'ha rebutjat a la platja. ( a aquestes alçades un ja té el cor curtit a base de rebutjades, però aquesta en particular m'ha dolgut molt, perquè a sobre de rebutjat m'ha fet sentir imbècil...)
Fins a les 08, i gràcies a l'ajut d'una zòdiac amb motor, no he pogut arribar a "es barco" .  En aquestes 2 hores perdudes el vent ha pujat d'intensitat a cops de F8, i evidentment així no em moc del lloc. Llàstima perquè de les 6 a les 8 la intensitat del vent era acceptable ( portava les previsions del Windgurú, de l'INM, de Meteòfrance i Meteocat apreses de memòria, donaven més o menys F5 amb cops de F6) i sense gaires dificultats hauria pogut creuar Cap de Creus, i després, empopada fins Portbou.   Total que he aprofitat per assegurar el fondeig amb una àncora, i amb la cua entre les cames he tornat a terra.
Però no he perdut el matí: esmorzar al Casino, i visita a La Mallorquina a comprar taps. I mentre mel's vaig menjant, torno a consultar les diferents webs meteorològiques:  sembla que dijous o divendres entra tramontana fluixeta......

dimecres, 14 d’octubre del 2009

If / "Carta a un fill" de Rudyard Kipling




If

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you;
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or, being lied about, don't deal in lies,
Or, being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise;
If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with triumph and disaster
And treat those two imposters just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to broken,
And stoop and build 'em up with wornout tools;
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breath a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: "Hold on";
If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with kings - nor lose the common touch;
If neither foes nor loving friends can hurt you;
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run -
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man my son!




--------------------------------------------------------------------------------

SI.......

Si pots conservar el seny enmig de la follia
dels altres que malparlen i dubten del teu seny,
si la fe en tú mateix et fa companyia
i no escoltes ni atures l'onada que t'empeny.

Si vesteixes les hores amb color d'esperança
i a l'odi i a la mentida respons amb cor lleial,
si somnies i el somni pots deixar sens recança
si penses i el que penses no et serveix de dogal.

Si al triomf i al desastre els fas igual mesura
i si pots esguardar-los amb el mateix cop d'ull,
si no et mous quan la teva aparaula es desfigura
i per aprofitar-la un altre la recull.

Si pots damunt la teva riquessa trossejada
refer amb les teves eines, riquesa de més preu,
si de la covardia pots esquivar l'unglada
i el cor no se't fa enrera jugant a cara o creu.

I si perds i començes més jove l'escomesa
lluitant amb ales fresques i cor agossarat,
que quan la carn se't torni rebuig i mesquinesa
encara la revifi la teva voluntat.

Si el conviure amb el poble la virtut no et fonia
ni amb el tracte amb els reis perds el sentit comú,
si ni amics ni enemics no et roben l'alegria
i si sap el que et conegui que es pot fer de tu.

Si els seixanta segons del minut implacable
per tu són bells i purs i vius com una flor,
no sols et faràs l'amo de la terra admirable
fill meu, seràs un home! Un home de debó!

------------------------------------------------------------------------------------

SI....

Si puedes mantener intacta tu firmeza
cuando todos vacilan a tu alrededor,
si cuando todos dudan, fías en tu valor
y al mismo tiempo sabes perdonar su flaqueza...

Si sabes esperar y a tu afán poner brida,
si siendo blanco de mentiras esgrimes la verdad
O siendo odiado, al odio no le das cabida
y ni ensalzas tu juicio ni ostentas tu bondad...

Si sueñas, pero el sueño no se vuelve tu rey,
si piensas y el pensar no mengua tus ardores,
si el triunfo y el desastre no te imponen su ley
y los tratas igual que a dos impostores....

Si puedes soportar que tu frase sincera
sea trampa de necios en boca de malvados,
o mirar hecha trizas tu dorada quimera
para tornar a forjarla con útiles mellados...

Si todas tus ganancias puestas en montón
las arriesgas osado en un golpe de azar
y las pierdes, y luego con bravo corazón
sin hablar de tus perdidas, vuelves a comenzar...

Si puedes mantener en la ruda pelea
alerta el pensamiento y el músculo tirante,
para emplearlo cuando en ti todo flaquea
menos la voluntad que te dice ¡adelante!...

Si entre la turba das a la virtud abrigo,
si no pueden herirte ni amigo ni enemigo,
si marchando con reyes del orgullo has triunfado,
si eres bueno con todos pero no demasiado...

Y si puedes llenar el preciso minuto
con sesenta segundos de un esfuerzo supremo
tuya es la tierra y todo lo que en ella habita,
y lo que es más: serás un hombre, hijo mío.

La vida es tan corta, y son tantos los libros

Aquest enllaç s'ha de compartir:    

http://www.kriptopolis.org/libro-electronico-ebook

dimarts, 13 d’octubre del 2009

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Moitessier


Pues la geografía de un marino no es siempre la del cartógrafo, para quien un cabo es un cabo, con su latitud y su longitud. Para el marino, un gran cabo representa a la vez un conjunto muy simple y a la vez extremadamente complicado de arrecifes, corrientes, fuertes mares y grandes olas, vientos suaves y vendavales, alegrías y miedos, fatiga, sueños, manos doloridas, estómagos vacíos, momentos maravillosos y algunos de sufrimiento.
Un gran cabo, para nosotros, no puede ser expresado solamente por su latitud y su longitud. Un gran cabo tiene su alma, con suaves y violentos colores y sombras. Un alma tan suave como la de un niño y tan violenta como la de un criminal. Y por eso se va allí.
Bernard Moitessier, «El largo viaje»

dijous, 8 d’octubre del 2009

Anxoves, per Josep Pla.



L'aperitiu: anxoves  





AIXÍ, DONCS, ÉS EN EL MOMENT D'ASSEURE'S A TAULA per menjar els entremesos que apareix una de les causes que ha fet degenerar en tanta de manera la nostra cuina: us trobeu amb unes anxoves confitades que, de confitades, no en tenen res. Els productors d'anxoves confitades les han venudes molt abans del temps i, així, han venut gat per llebre. Han tingut tantes demandes –hi ha tanta gent!– que no han sabut resistir la temptació i han venut anxoves diferents de les que havien de vendre. Són les que es mengen avui a gairebé tot arreu –àdhuc en les cases particulars que no les confiten a la manera familiar antiga. En el mercat no hi ha anxoves confitades –o poquíssimes. Un excés de demanda ha creat la pressa de vendre abans que es produïssin en el peix les admirables qualitats del confit. Hom compra anxoves confites i li donen una cosa que no hi té res a veure. S'equivoca, simplement, de peix. És indefectible.


L'aperitiu amb anxoves o l'entremès amb anxoves són correntíssims. Us ho serveixen a tot arreu. Aquestes aparicions són moderníssimes. Quan jo era jove no servien anxoves ni amb els aperitius –que eren singularíssims– ni amb els entremesos, que, en el nostre país, no existien. Els primers aperitius que es consumiren –al Continental de Barcelona en començaren de prendre en la primera dècada del segle– no portaven cap acompanyament sòlid. Ni amb l'absenta ni amb els primers còctels, no s'hi menjà mai res. El fet es produí més tard, pels voltants de la guerra del 14. I una de les primeres coses que aparegueren foren les anxoves confites –autènticament confites. Amb alguns líquids i aquest sòlid, es produí una lligada que fou considerada perfecta.


Però tot això no vol pas dir que les anxoves no fossin menjades molt abans dels aperitius i dels entremesos. Les anxoves confites, en el litoral, són conegudes des de temps immemorials. En moltes cases particulars es confitaven anxoves i, a casa, no n'hi faltaren mai, fou la nostra economia familiar el que creà els pots d'anxoves de vidre blavís –que no tingueren comparació possible. Salar anxoves, o menjar una anxova, són, entre nosaltres, encara avui, frases correntíssimes. Aquestes anxoves es menjaven per esmorzar, sobre el pa, ruixades amb l'oli d'oliva, per berenar, de la mateixa manera, o per sopar acompanyant un entrant de verdura, per exemple. Les persones que les menjaren seixanta o setanta anys enrera encara en tenen el record vivíssim. Però tot això forma part del món antic –del petit món arcaic-, que ha passat avall per sempre. I que les anxoves hi passaren, també, no sembla pas tan difícil de veure.


Quan canta el rossinyol i les cireres s'acoloreixen, es produeix, en el mar, el gran temps del peix blau: el temps de les sardines, de les anxoves, dels verats, etcètera, que en temps de primavera són inoblidables. Quan aquest peix arribava a la màxima qualitat, hom comprava anxoves per a salar –o sigui per a confitar. I així, en els establiments on es feia el peix salat i a les cases particulars es feien els pots d'anxova. Eren pots de vidre de diferents mides. No hi havia res més senzill que emplenar aquests pots. Es feien amb anxoves molt ben posades i sedimentades. Com que era un treball delicat, el feien les dones. En el fons de tot es posaven els peixos sencers com més grossos millor, perfectament col·locats. Aquesta primera capa era empolvorada amb sal i pebre bo. Hem passat una llarga temporada sense pebre ho. Aquesta matèria entrà a formar part del comerç exterior, i la gent corrent no l'ha poguda comprar: costava un ull de la cara. Aquesta falta fou, potser, el primer moment de decadència de les anxoves confitades. El pebre bo s'ha de posar en els pots, per donar gust al peix, que, com a peix blau, és una mica àton. En el pot no s'ha de posar cap classe de líquid, ni aigua dolça, perquè les anxoves ja se'l porten, i la sal sua, com diuen els vells documents del ram. Sobre aquest primer pis d'anxoves, de sal i de pebre, se n'hi posa un altre, igualment ordenat, amb la corresponent capa d'espècie i de sal –i així successivament, fins a arribar al coll del pot, que es tanca amb un paper de barba net i fort, lligat amb un cordill, que solia tenir un color vermell. Els pots, blavissos, amb el color vermell, feien molt goig. Contra el que algunes persones es pensen, no es posa, en la combinació, cap fibra vegetal.


És una manipulació d'una simplicitat admirable. Però ara ve la segona part, que és tan important com la primera: les anxoves dels pots s'hi han de mantenir, com a mínim, un any abans que ningú l'obri i les toqui. Si hi poden estar un any i mig, millor. Les anxoves millors són les ben confitades, i, el confit, només l'aconsegueix el temps. Llavors són insuperables. Les que es mengen avui no valen res. Es fan com sempre es feren, sobretot després de la reaparició del pebre bo, però es venen molt abans d'estar al punt, abans d'ésser confitades. Les d'avui solen ser blanquinoses, a penes rosades, dures, enravenades, sense cap sabor: peix salmorrat, no confitat. No tenen l'edat. La pressa ho ha destruït tot. Tenen pressa, ¿per què? No ho he sabut mai. Amb menys també passarien i no estarien tan de mal humor. Ara, hi ha molts més clients que pots d'anxoves. Les despatxen amb una obsessió crematística escandalosa. Volen emplenar el calaix per anar a veure el metge i fer estudiar als nens el batxillerat. Resultat: abans es menjava bé; ara, horriblement adotzenat.


Les anxoves confitades, és a dir, les que tenen, de confit, el temps necessari, es coneixen per quatre matisos: pel color, pel sabor, per la qualitat, per la suavitat del teixit. Una bona anxova no és mai blanca, ni rosada; és de color de caoba rogenca aquilotada i clara, els millors colors que pot donar, en la naturalesa, el roig esblamiat; la seva carn no ha de tenir gust de peix corrent; ha de tenir gust d'essència de peix, sense peixatejar; no ha d'ésser dura, ni enravenada, sinó suau, Ilisquent, d'aspecte descompost però amb un punt de consistència real. En contacte amb la punta del ganivet ha de seguir com tot el que es confitat. L'anxova s'ha de servir sobre un fons, més aviat copiós, d'oli d'oliva de primera qualitat.


A l'Escala feien pots d'anxova molt bona, que tenien molta fama. A Roses i al Port de la Selva, no en parlem. Més a garbí, a Sa Riera, a Tamariu, a Calella, eren excel·lents. Però, potser, les millors anxoves del Mediterrani es feien a Cadaqués. Aquest és, si més no, el meu modest criteri, després d'haver viscut alguns anys –tants hiverns!– en aquest poble misteriós i inoblidable. Hi havia establiments de salar peix d'un cert volum i tothom en confitava. Hi havia molts pescadors. Els establiments desaparegueren i ja no hi queden a penes pescadors. Jo tinc un cert record d'aquest món arcaic. Quan els meus amics de Cotlliure em parlen de la qualitat de les anxoves que es fan en aquell prodigiós poblet reconec el fet, però a Cotlliure treballen sobre anxoves importades del nord d'Àfrica, que sempre tenen un punt d'amargant. Diré més: les anxoves, els filets d'anxova que exporta Noruega a tot el món, envasats i lleugerament tocats d'una fibra vegetal, són realment impressionants. En sóc un vell aficionat i estic disposat a dedicar-los un ditirambe. Ara: mai no ha existit, ni existeix, cap filet d'anxova que es pugui comparar amb els de Cadaqués. No han tingut rival, ha estat quelcom –encara avui perceptible en les velles famílies– extraordinari.




Cadaqués té tres gràcies. Primer, l'aigua dolça, l'aigua de la Font Vella, que a pesar de tenir pocs minerals és molt agradable. L'oli d'oliva; abans de les gelades del 1956 en el terme hi havia moltes oliveres; ara encara n'hi ha; tant llavors com ara l'oli de Cadaqués era el millor del país d'una manera inqüestionable; finalment, el peix, tot el peix i concretament l'anxova, no té comparació apreciable. Les aigües dels paratges de cap de Creus i de Cadaqués estan travessades per corrents alternats molt vius, extremament forts, de vegades difícils de manejar i que no deixen pescar, i per això hi ha, entre els pescadors, una tradició tan misèrrima –ara potser no tant. El mar es va abandonant. Aquests corrents transporten pastures excel·lents i, al mateix temps, mantenen la peixatalla en un medi difícil i contrastat. Els peixos tenen un vigor i una força considerables, Les espècies melindroses no hi tenen gaire vida. No s'hi adapten. Tot això és tan obvi que no crec que hi hagi necessitat de cridar testimonis que coneguin el país. Cadaqués semblava un país bíblic de l'època vella: tenia aigua excel·lent; oli, peix i vi –però menys que abans. La proximitat de l'Empordà li assegura el pa. ¿Què es pot demanar més en aquest món, per a arribar al país dels morts amb pau i tranquil·litat ?


En fi, però, aquelles anxoves, on són? Aquells vells pots d'anxoves blavissos amb el cordill vermell, on es poden comprar? Les que es mengen avui amb els aperitius i els entremesos no valen res. Són producte de la pressa, de qualitat horripilant i nefasta.



[El que hem menjat, OC 22]

divendres, 2 d’octubre del 2009

La història d’en Pepe del pòsit explicada a la Judith:





Ens hem de situar a Cadaqués aproximadament a l'any 1925.  Cadaqués no era aleshores el poble blanc i lluminós que ara coneixem. No existia la carretera actual - ni tant sols un camí pel lloc per on és situada actualment -  i  les comunicacions amb "la plana"  - que és com els cadaquesencs anomenen a la zona de Roses i Figueres -  es feien a peu, per un camí que encara es conserva i pel qual transitaven cada matí les dones del poble, carregades amb peix i d'altres productes per vendre al mercat de Roses.

Els seus homes mentre,   preparaven els estris per sortir a pescar, o bé conreaven l'olivar.  Era costum que gairebé tot.hom tingués un petit tros amb olivars, per garantir.se el consum d'oli i inclús poder vendre'l .  La subsistència era dura.

En Pepe  - no era Josep, ni Jep, ni Pep, era en Pepe -  ajudava al seu pare pescador, quan sortia de l'escola.  He pogut veure una foto de l' època, i era un nen esquifit i molt bru,  vestit amb una bata enorme, rodejat dels seus companys de classe tots amb bates similars, i juntament amb el professor miren tots amb cara de desconfiança a la càmera fotogràfica.

El dia a dia d'en Pepe es repartia entre l'escola, l'ajudar  a l'olivar, i quan ja va tenir una edat, sortir a pescar amb el pare i els seus companys. Sortien amb la barca d'encesa, això és una barca amb una plataforma a popa, on cremàven llenya;  el peix s'hi acostava atret per la llum, i quedava enganxat a la xarxa que prèviament havien posat a l'aigua d’altres barques.   Algunes vegades anava bé, i d'altres no tant.

Estic segur que també havia de tenir una estona per a ell i els amics, i  recordo quan m'explicava els racons que descobrien i les malifetes que de tant en tant feien  patir a gent del poble... ara també tinc un somriure a la cara.

En Pepe va anar creixent, i va arribar l'any 1936.   El cop d'estat i la guerra no van causar estralls a Cadaqués si més no inicialment.  La seva insularitat jugava a favor en aquest cas.  Però jovent del poble va haver d'anar a lluitar al front, i en Pepe va ser mobilitzat  com a mariner, i destinat al front de Madrid l'any 1937.  Moltes vegades he pensat que  la figura d'un noi de 18 anys que no havia sortit mai del seu poble, i que l'envien a Madrid com a mariner - això ja és una riota del destí -  amb un fusell a les mans,  descriu exactament l'absurditat de la guerra.

Som a l’any 1937 a Madrid,  en Pepe  amb 17 anys mobilitzat , ja forma part  de l’exèrcit republicà amb la seva lleva.  Sospito que per la forma con s’anaven desenvolupant els esdeveniments pel legítim govern republicà, el seu equipament i subministraments no eren els idonis. El “teatre” de la guerra representava a la zona en aquells moments la batalla de “Brunete,”  i  juntament amb els seus companys, van ser adscrits a la XIII Brigada Internacional.  A partir d’aquell moment,  -  m’ho repetia sempre que parlàvem del tema -  va menjar calent cada dia.    També pel que em comentava, en Pepe  no era un soldat especialment valerós que saltés de trinxera en trinxera, sinó més aviat un jove que intentava salvar la pell  enmig  del desastre que l’envoltava.  La batalla de Brunete seguia el seu curs, i a en Pepe un bon dia la sort se li va acabar. Un obús va caure al seu costat i el va ferir greument.  Traslladat a l’hospital de campanya, li van amputar la cama esquerra.  Després d’un pelegrinatge per diferents hospitals,  a començaments de l’any 1938 va retornar a Cadaqués. Mutilat, però viu.

De quina forma un pescador coix es pot guanyar la vida ?  Jo també m’he fet aquesta pregunta molts cops, i estic convençut que el procés de adaptació a la seva nova realitat devia ser molt dur. Tant com ho devia ser la postguerra a Cadaqués. Però en Pepe se’n va sortir.  Pel que sé,  tot i que no podia fer tasques des de terra degut a les seves limitacions físiques ( no podia estirar la xarxa, ni arrossegar els llaguts platja amunt) a l’hora d’embarcar-se  no tenia cap problema , i la seva habilitat amb el timó era comparable a la de qualsevol altre. 

I així van passar uns quants anys .  En Pepe a part de participar en les tasques de pesca, també havia passat a encarregar-se de la gestió administrativa  de la Confraria de Pescadors de Cadaqués. En un petit local, habilitat com a magatzem-despatx i s’encarregava de que els “papers” dels pescadors  estiguessin en ordre. La gestió d’aquella Confraria, - el Pòsit de Pescadors,  col·loquialment -   demanava cada vegada més presència, i degut a això va anant dedicant cada vegada menys temps a la pesca, i més a la gestió.  I en Pepe es va convertir en “Pepe del pòsit”.

Un bon dia va conèixer una noia que havia arribat a Cadaqués amb una família  benestant de Barcelona, com mainadera.   Temps després, es van casar.  Som pels volts de l’any 1950, i aquella noia, la Maria,  era la germana del meu avi .

Com pots comprovar no som parents directes, el meu vincle familiar amb ell vé del seu casament amb la meva tia-àvia, però t’asseguro que  aquesta  circumstància mai no ens va importar.

Som a l’any 1970. En Pepe i la Maria feia uns quants anys que eren casats.  Ja havien tingut una filla, la Carmen, que en aquella època deuria tenir uns 15 anys.  Per aquelles afinitats que es donen a les famílies,  gairebé sempre inexplicables i que fan que se senti una  estimació especial per algú,   el meu pare sempre havia estat  molt ben rebut a Cadaqués.   De ben jove ja pujava a Cadaqués, i aquesta tradició la va continuar una vegada casat  i  posteriorment amb els fills.   A l’estiu de l’any 1970  jo tinc 9 anys,  i  crec que és a partir d’aquest estiu que vaig començar a acumular records.   Tinc postals de l’època,   i  realment tot sembla des de la perspectiva actual, una mica “kish”.       Els colors, les persones, els cotxes, l’ambient ,   són a anys llum d’avui, de la mateixa forma que algú que escrigui una història similar a aquesta d’aquí a 40 anys, també ens trobarà demodeés a nosaltres. 

En Pepe ja és “Pepe del Pòsit” i tothom a Cadaqués el coneix pel mot.  També pel fet que va ser ferit a la guerra, i que porta una cama ortopèdica.  I, evidentment, jo era el nebot d’en Pepe del Pòsit.  Acostumava a passar amb ells  part de del mes de juliol i part del setembre.

La meva vida a Cadaqués quan era de vacances es diferenciava entre el període que era amb els meus pares i el període que em quedava sol, i en els anys següents, amb la meva germana. Quan era amb els  meus pares  les activitats eren les habituals que es porten a terme en família: platja, passeig etc.  El diumenge però era diferent:  aquell dia sortíem amb la barca del meu oncle  tots tres: en Pepe, el meu pare i jo.  La “Carmen”, pintada de color blanc i verd,  no era una barca molt gran, ni ens allunyàvem massa de la costa, però suposo que en aquelles dates jo també patia la síndrome de la perspectiva i  estava convençut que sortíem a realitzar una gran travessa.    Ens dirigíem a una sèrie d’esculls  que hi ha a prop de l’entrada de la badia de Cadaqués , al costat mateix de la illa de S’Arenella que s’anomenen “es Caials”.  A l’arribar al lloc el meu pare desembarca als illots i passava una bona estona agafant musclos,  el meu oncle mantenia la barca allunyada de la roca bogant  mentre pescava,  i jo mantenia una relació d’amor – odi  amb la mar.  M’explico:  abans de començar a nedar en superfície,  vaig aprendre a nedar per sota de l’aigua.  Sempre  m’ha agradat  tafanejar el fons marí.   A aquella edat m’empassava totes les pel.lícules  de la sèrie “Viaje al fondo del mar”  del submarí “Seavew”  amb l’almirall Nelson, la recordes ?  Sempre sortia algun monstre que altre que els hi complicava la vida !

Total,  que equipat amb ulleres, tub, aletes i una armilla inflable  - no sabia nedar per “sobre”, ja t’ho he dit -  em dedicava a mantenir-me al voltant de la barca i dels esculls  amb el cap a sota de l’aigua tota l’estona que el meu pare dedicava a recollir musclos. El petit  “problema”  és que érem a una zona amb aigües molt fondes, i recordo l’esglai que em produïa  veure  - millor dit “no veure” – el fons.   Em trobava surant suspès sobre el que jo aleshores considerava  un abisme blau inabastable just a sobre  del que quedava del vaixell “Llanishen ”   enfonsat al mateix lloc  molts anys enrera. 

I segur que algun dels monstres de “Viaje al fondo del mar” es preparava per cruspirse-me en venjança per la carnisseria que estava fent el meu pare entre els seus amics musclos.  Encara recordo la rialla del meu oncle quan de tant en tant  jo tornava a la barca a refer-me.

Cap a les dues de la tarda  tornàvem cap a casa, amb 5 o 6 quilos de musclos,  alguna ostra  i el peix que havia pescat en Pepe.  Abans però havíem  desembarcat a la platja que hi ha davant el “Casino” de Cadaqués, i fent lliscar la barca estirant d’un cap sobre unes fustes enseuades – “es palanquis –“, la pujàvem a terra, deixant-la  lluny de les onades i preparada per la següent  sortida.

 A l’hora de dinar, mentre ens menjàvem una bona olla de musclos bullits  al vapor,  no podia menys que pensar que per aquella vegada me n’ havia sortit....havia pogut enganyar als monstres, ja ja ja !
  
Els estius a Cadaqués sense els pares eren més estiu.  Els nens – i les nenes també – sense el control patern campen amb més llibertat,  pensen que es menjaran el món. Ho veig – i ho comprenc – ara quan observo el meu fill. Té 17 anys, crec que t'ho havia dit, i està en aquella edat que es creuen immortals, i fan del “això no em pot passar a mi” el seu lema de vida.  No puc menys que pensar quan jo tenia 16 anys, alguna vegada ens havíem jugat la vida amb aquella inconsciència que caracteritza a la “càndida adolescència”,  ara em poso a la pell dels que es quedaven a casa patint...Però això és una altre història, i m'estic anant.....
  
Els estius a Cadaqués sense els pares eren més estiu.  M'aixecava cap a les 9, quan ja el meu oncle i la meva cosina havien marxat a treballar.  La meva tia Maria (era la germana del meu avi,  però sempre li dèiem “tia”)  em preparava l'esmorzar,  i gairebé sempre  em donava un ou cru al qual li havia fet dos petits forats als extrems amb una agulla.  I xuclant xuclant, l'ou s'acabava i jo marxava al carrer.

Alguna vegada feia els encàrrecs, com comprar el pa, la fruita o anar a buscar el peix que ja el meu oncle havia escollit i pagat.  Si era un dia d'aquests, recollia la compra , passava a saludar al meu oncle al seu despatx del “Pòsit de Pescadors” i tornava cap a casa. Després  sortia de nou.   A Cadaqués no hi ha distàncies, i tot això es podia fer en un temps raonable.

Si feia un bon dia, agafava el pescall i aleshores em posava a la riba, davant del restaurant “Sa Gambina”.  Amb una mica de sardina no gaire fresca com esquer,  podia treure en un matí de 6 a 10 gobits de grandària més que suficient,  i t'asseguro que ben fregidets per sopar eren deliciosos.

A Cadaqués es feia horari europeu. Amb això et vull dir que a la 1 del migdia havíem de ser a taula per dinar,  i a les 9 del vespre preparats per sopar.   Per tant, una mica abans de l'hora de dinar, quedava amb el meu oncle al davant del Casino, li ensenyava la pesca del dia  ( i rebia amb orgull la seva aprovació) i tot xino - xano anàvem caminant cap a casa. Pel tema de la seva cama ortopèdica  caminàvem a un pas contingut però constant. Si teníem temps, preníem un petit aperitiu al “Bar Boya” - ara Bar Boia-, al costat del passeig, de passada entràvem a l'estanc,  i ja enfilàvem la pujada cap a casa.    El dinar servia per explicar les meves proeses amb l'ham, i de tant en tant el meu oncle ens regalava amb alguna història de la seva joventut, i compartia amb mi els racons on podria trobar pesquera abundant.  I t'asseguro que funcionava.  Es coneixia amb perfecció tots els llocs on hi havia  possibilitats de pescar, l'hora a la que podria trobar els peixos, i inclús quin tipus de peix hi havia.  I mentre explicava tot això,  anava pelant el préssec amb la seva navalla, i s'acabava el got de vi. Ell bevia poca aigua per dinar.  La seva màxima era “l'aigua espatlla camins”  i si bé al principi  - per raons d'edat – no l'acompanyava en la beguda, a mida que vaig anar creixent  vaig comprendre que davant un bon dinar, s'havia de deixar que l'aigua continués fent allò pel que havia estat creada....espatllar camins.

 En aquella època  recordo una tarda en que el temps es va girar de cop, va començar a ploure amb intensitat, i  vaig veure com la meva tia començava a posar cubells a sota de les canonades de desguàs de la taulada.   Li vaig preguntar perquè ho feia, i la resposta em va deixar parat, per la seva senzillesa: emmagatzemar  aigua dolça per regar les plantes.  L'aigua que sortia per l'aixeta, era salobre degut al fet que els pous d'aigua dolça que subministraven la xarxa pública de Cadaqués eren sobreexplotats  (ja feia uns anys que arribava turisme, però les infraestructures eren encara les mateixes que molts anys enrera) i s'havien començat a salar per infiltració del mar.  Resultat: amb l'aigua corrent poca cosa es podia fer, tret de rentar i cuinar (amb reserves).  Això es sol.lucionava a l'època d'estiu amb l'arribada dues vegades al dia del “barco de l'aigua” - si no recordo malament a les 11.00 i a les 5 de la tarda -  que transvasava centenars de milers de litres d'aigua als dipòsits municipals.  Això va durar uns anys els estius, fins que la xarxa de Cadaqués es va connectar a la xarxa pública de Roses i Figueres,  mitjançant  canonades que arriben fins un gran dipòsit que hi ha passat el coll de “SaPerafita”. 

Encara avui, si coneixes el lloc exacte, a uns 3 metres de fondària, es troba una àncora del “barco de l'aigua”, que va quedar abandonada fa molts anys.  És molt gran, i alguna barca la utilitza a l'estiu com punt d'amarratge.

Desprès de dinar, el meu oncle Pepe tornava al pòsit, la meva cosina Carmen al seu treball, la meva tia Maria sortia, i jo em dedicava a llegir. 

Una de les coses que més m’agradava al visitar al meu oncle al seu despatx, era la multitud d’objectes que hi havia a l’espai.     L’edifici on era el Pòsit de pescadors encara es conserva.  Ara  l’edifici rep el nom de “Marmessoria del General Escofet”, que sembla que era l’ús al que era destinat en un principi, gestionar la Fundació del General Escofet, nascut a Cadaqués.  Per tant hauria recuperat el nom.

Actualment l’edifici ha estat reestructurat,  als baixos hi ha la llar d’infants municipal “Es Papanell”. Físicament està situat al carrer d’es Cotxe, darrera del  “Casino” . 
Quan anava a veure’l,  pujava  per unes escales amples.  Feia olor a humitat. El seu despatx era gran,  amb mobles tipus “americà” en fusta:   taula ,  arxivador, cadira de despatx .  La taula era d’aquelles amb molts calaixets, que es podia tancar amb una mena de persiana de fusta.   La màquina d’escriure era la típica Olivetti de color gris, ampla i de formes arrodonides.   Feia servir el paper de calca amb escreix,  i utilitzava un vell tampó de tinta amb el que jo jugava,  tamponejant a tort i a dret.    Quan recordo les condicions “ofimàtiques”  del despatx, no puc menys que somriure, i pensar que “los tiempos adelantan que és una barbaridad”, ja ja ja !

Darrera de la taula de treball, hi havia una gran prestatgeria amb milions d’hams de totes les mides i  diàmetres   ( o almenys m’ho semblava  mi).  Hams petits per pescar güiules i  baboses, i  de més gruixuts per aguantar l’estrabada del llobarro o l’orada.  Suposo que  a aquestes alçades ja t’has imaginat que el meu oncle i aquell magatzem eren el meus proveïdors oficials d’arts de pesca, ja ja.    Contràriament a la resta de mortals,  els nens de Cadaqués no pescaven amb canya,  sinó que ho feien amb pescalls – paraula que ja coneixes -  Un pescall és un tros de suro, tret de la mateixa surera, al que s’afegeixen  30, 50,  60 metres de fil de niló de pescar, d’un gruix relacionat amb l’ham que hi poses.  Un ham fort, destinat a enganxar peixos forts i  difícils de treure, ha de portar un fil resistent.   A  3 o 4 pams per sobre de l’ham, s’hi posa un plom que porti ràpidament  l’esquer i l’ham al fons.

I evidentment, jo pescava com els nens de Cadaqués.

Recordo la destresa dels dits d’en Pepe  al lligar l’ham al fil de pescar mitjançant una sèrie de moviments que semblaven passis màgics. I de debò ho devien d’ésser de màgics, perquè mai  es va desfer un nus dels que feia.   Per finalitzar, i donar-li més fortalesa al conjunt, mossegava l’extrem del fil amb les dents, i estirava.  Quan acabava i m’ho donava, jo estava convençut que amb aquell pescall podria arrossegar una balena fins a la platja !!

Però l’objecte que  més m’impressionava de tot aquell conjunt era l’escopeta llençacaps.

El pòsit de pescadors emmagatzemava  totes les relíquies que s’havien utilitzat al llarg dels temps.    Els pescadors de Cadaqués temps enrera,  quan algun vaixell era en perill pel mal temps, sortien al rescat amb una barca de salvament.  Un dels estris d’aquesta barca era una mena d’escopeta que disparava un ganxo de ferro al que anava lligat un cap de corda, i que impulsat per l’escopeta arribava  als nàufrags.   El fet de tenir.la a les mans i pensar en  les situacions en que s’havia utilitzat, m’emocionava.  Josep Pla en parla al seu llibre “Coses del Mar” en l’episodi del naufragi del vaixell  “Duamont” al costat de l’illa de S’Arenella, de la tasca del grup de salvament de Cadaqués.

Moltes vegades anava a buscar al meu oncle al Pòsit, minuts abans de les 7 de la tarda, que era quan acabava de treballar.  Sabia que  de les 7 a les 8  hores seuríem a la part de fora del  “Casino ”, a 50 metres del pòsit.   Durant aquesta estona  en Pepe, en “Perlet” i altres amics seus    - i jo amb ells – seiem i miràvem passar la gent per davant de l’establiment.  És una pràctica que hores d’ara és plenament vigent , encara es conserva.   I tan a l’actualitat com fa 30 anys,  passar pel davant de la façana del “Casino” era com estar a l’aparador,  lloc de pas obligat pels que volien figurar,  pels aleshores anomenats “hippies”,  pels de la “gauche divine”,  pels artistes, per les sueques, etc etc.

I els cadaquesencs – i els que no ho som de naixement però si de vocació -  se’ls miraven i i se les miraven, amb més o menys interès. Tal com ara continuem fent.

AVUI INAUGURO

Després d'un temps d'espera, avui inauguro "blog". Res pretenciós, ni d'alt nivell. Simplement, un lloc on deixar i compartir  "vivències, pensaments, relats propis i d'altres".  


Començaré amb un relat propi. Bé, en realitat es tracta de diversos relats que van ser ideats en forma epistolar, i gestats al llarg de diferents dies. Aquets relats van donar peu a unes vivències tant apasionants - m'atreviria a dir  -  com les narrades.  Però com que aquesta és una altra història, us deixo amb la història d'en "Pepe del pòsit".