Retorn a Brideshead

Aquests dies de festes els he aprofitat per fer quilòmetres i retornar als meus "Brideshead" particulars. És bó el tenir  llocs al quals retornar de tant en tant. Els tinc a la muntanya, per uns motius molt concrets, i també  al costat de  la mar, per d'altres.   Vaig tenir inclús la possibilitat de poder instal.lar-me a viure definitivament a un d'aquests llocs als quals hi retorno constantment. Finalment no ho vaig fer per diferents qüestions. I el fet de no poder retornar va ser una d'elles.

Una vegada instal.lat en un lloc vas habitualitzant les sensacions que abans se't despertaven a l'arribar. Els carrers, l'aire, les gents són els mateixos, però el plaer del retrobament queda anoerrat per la rutina del dia a dia.


No descarto el canviar d'aires d'aqui un temps i viure definitivament al costat del mar, en un poblet blanc i atramuntanat, com les seves gents. Ara per ara, quan hi retorno, - i ho faig sovint -  em trobo com a casa. I sempre descobreixo racons nous en aquesta casa.

NADAL SOLIDARI

En aquestes dates us vull fer arribar el meu desig  que fruïu del moment, acompanyats de les persones que us estimeu si així ho voleu.  Però no puc deixar passar la oportunitat de fer-vos partícips d' un correu que  va entrar a la meva bústia l'altre dia.  No conec al seu remitent, però toca de ple l'actual situació econòmica que estem travessant, i les dificultats que comporta per a moltes persones.

Us deixo que el llegiu, i que l' interioritzeu tal i com es mereix.     Respecto l'idioma original en que va arribar.

Bon nadal.

Q.

----- Original Message -----

From: Victoria Mtnz.

Sent: Saturday, December 19, 2009 4:53 PM

Me dirijo a vosotros con la intención de animaros a que participeis en la creacion de una cadena de solidaridad doméstica y cercana.
Algunos de vosotros sentís inquietudes ante el cambio de conciencia que parece avecinarse y deseais organizaros para contruibuir de alguna manera a una sociedad más justa, al menos es lo que me pasa a mí... me rompo la cabeza pensando cómo puedo ayudar, qué eslabón puedo ser yo en esta cadena humana... pués bien, se me ha ocurrido una idea.

Hace un tiempo que observo en el parque cerca de donde vivo, que está aumentando el número de personas sin hogar y sin recursos para alimentarse.
Estas personas van en busca de alimentos a una parroquia cercana donde las Hermanas les procuran un plato de comida caliente al día. Ellas no disponen de recursos para alimentar a más de 45 personas que es el máximo que pueden acoger en su comedor, aunque actualmente están recibiendo más de 65 personas y la cifra sigue aumentando y esto sólo en el comedor de esta parroquia, que dicho sea de paso no reciben ayudas  de entidades, ni del ayuntamiento, ni gobierno autónomo, solo pueden elaborar estas comidas a través de la generosidad de las personas que cooperan a modo privado.

Hace ya unos meses que colaboro con ellas y se me ha ocurrido que quizás podriamos crear a través de la red una cadena de soporte y ayuda a las parroquias o centros que estos días recopilen alimentos para los más desfavorecidos.... son tiempos  muy dificiles, pero es que además, nadie está exento de sufrir un revés en la vida y verse abocado a tal situación. Habreis leido u oido en las noticias que el perfil de las personas sin techo está cambiando y que personas que hasta hace unos meses tenian un trabajo y una vivienda se han quedado sin una cosa y la otra.

Yo no puedo proporcionaros información de los puntos de recogida más cercanos a vosotros, pués los desconozco, pero estoy segura de que si investigais un poco a través de las parroquias o Cáritas, os podrán dar alguna orientación. Mi única intención es apelar a vuestra conciencia solidaria porque creo que se puede hacer mucho y además muy cerca.

Como orientación os comento que yo suelo llevar:

a) legumbres secas (lentejas, garbanzos, judias), arroz, patatas, huevos (sé que los hierven y algunas personas se los pueden llevar para cenar) porque las hermanas preparan un gran potaje para los que pueden asistir al comedor social

b) pan de molde, margarina,  embutidos envasados al vacio, algún tarro de crema de chocolate y galletas para  que los que se quedan sin plato caliente ese dia,  por lo menos coman algun bocadillo.

Creo que si cada uno de nosotros pudiera colaborar, aunque fuera con  un sólo artículo de lo que cito ahí arriba, y un par de  veces al mes podriamos hacer una buena campaña de solidaridad, anónima, pero efectiva y echar un cable a quién pueda necesitarlo en estos momentos y además practicamente imperceptible para nuestro bolsillo,

Bueno, ahí está mi granito de arena a modo de propuesta, deseo de todo corazón que os  animeis, participéis y reenvieis este e-mail a tantas personas como podais, si además teneis hijos pequeños, será un buen modo de inculcarles el buen principio de la solidaridad.

Gracias por vuestra atención y recibid  un cálido abrazo,
Victoria

Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint obstacles a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen principalment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces amb la finalitat que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent-se consultat prèviament a totes les parts implicades. No és lògic que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, muchos periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

DIGNITAT

dijous, 26 / novembre / 2009

 Dotze editorials de diaris a Catalunya s'han posat d'acord en publicar conjuntament aquest escrit, i jo, com a molts altres hem decidit posar-ho al nostre bloc per sumar-nos i donar suport a aquest fet, la dignitat de Catalunya. A veure si així entre tots posem pressió al Tribunal Constitucional!!!ja n'hi ha prou!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda.      "Allò pactat obliga".

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

El llum que ens guia

  "Pronto se pondria el sol al otro lado de las colinas. El tiempo era espléndido. Los últimos rayos solares, reflejados en un grupo de ligeras nubecillas, cedieron poco después el paso a la penumbra del largo crepúsculo de aquellas latitudes: 55 grados del hemisferio austral.

Ya sólo era visible la parte superior del disco solar, cuando resonó un cañonazo a bordo del Santa Fé, en el que ondeaba la bandera de la República Argentina.

Acto seguido brilló una fulgurante luz en la cima del faro que se había construido a un tiro de fusil de la bahía de Elgor, en la que estaba anclado el Santa Fé.

Un coro de aclamaciones surgió de los obreros reunidos en la playa y de la tripulación del barco agrupada en la proa. Tal fué el saludo que se tributó a la primera luz que se encendia en aquellas costas desiertas."        

El faro del fin del mundo.   Jules Verne 
                                                                                    
A la mar, quan naveguem de nit i tots els instruments ens diuen que anem en el rumb correcte,  la visualització del llum del far ens allibera. Sí, anavem amb el rumb correcte, però ara ho sabem del cert. El llum del far, ens confirma el que ja sabíem pels instruments , però fins que no l' hem albirat, no respirem tranquils.  "Ara sí,  som on hem de ser".
Moltes vegades a la vida "terrestre"  he trobat a faltar un llum que em confirmi el que ja sé. Que sóc on he de ser. I també que aquest llum serveixi de guia a  qui vulgui trobar el rumb.  El far és el llum que ens guia.

Transports Kafka.

Si l'amic Kafka ha hagut de reconvertir la seva producció literària en empresa de transports, una de dues:  o vol ampliar quota de mercat i diversificar el risc, o realment és que la vida de l'escriptor està mol "achuchá" i s'hagut de buscar un pluri.

Encara que, no sé jo si confiaria els meus paquets a una empresa "kafkiana"......De totes formes aquests almenys avisen, que n'hi ha d'altres que te la foten doblegada....

Pren-te una birra i oblida

Sabeu que la cançó de l'estiu, Summercat, aquella que ens retratava una paradisíaca illa de Formentera i les aventures d'un jove turista despistat amb dues joves de bon veure (de molt bon veure i beure, a raó de la quantitat d'estrelles que ingerien...) és en realitat una trista cançó d'amor i de pèrdua?

Us deixo amb la seva traducció al castellà perquè ho valoreu.

Summercat - Billie The Vision & The Dancers (traducción)

Nos despedimos con un beso en el aeropuerto
Te tenía tan cerca de mí, dije:
“Así que aquí estamos y no puedo dejar de llorar Lilly”
y tú dijiste: “Hey, hey, oh! Sabes que es así como se hace
te olvidarás de mí en cuanto esté en ese avión
me olvidarás cuando esté en ese avión”…

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…

El avión despegó y mi amor iba con él
el viento helado me azotaba con dureza ambas mejillas
y el hombre de al lado del que estaba a mi lado dijo: “Todo irá bien!”
yo dije: “Nada irá bien, pero gracias de todos modos”
Y entonces vi tu cara en la ventanilla del avión
Agité mis manos y te grité:

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…

Yo llevaba una camiseta y mi sombrero hecho polvo
abandonado como un gato en verano
y mientras estaba ahí en pie como corazón destrozado
Me di cuenta que todavía tenías la llave del coche
Así que forcé mi propio viejo coche
y me dormí en el asiento del pasajero
soñé con nuestro rollo veraniego
y tú me susurrabas al oído:

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…

Por qué en vez de hoy no me dejas mañana?
Por qué en vez de hoy no me dejas mañana?

Y por encima de las nubes ella se decía:
“No puedo creer lo ingenuo que puede llegar a ser un hombre
Por eso es por lo que te quiero tanto
y por eso no puedo estar contigo”

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…
 --------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Evidentment, a la companyia cervesera li ha sortit més rentable les escenes de bon rotllo i festa "guai"  que  representar l'escena del comiat a l'aeroport....

Us passo una entrevista a LARS LINDQUIST cantant del grup Billie The Vision & The Dancers, publicada a "La Contra" de "La Vanguàrdia"

"'Summercat' es, en realidad, una canción muy triste"

Es el líder de la banda Billie The Vision y compositor del 'hit' veraniego 'Summercat' que protagoniza el anuncio de Estrella Damm

Detrás del vestido de mujer y de las pintas de macarra, se esconde una persona tímida y frágil. Víctima de la homofobia que caracteriza el mundo del fútbol, Lars Lindquists tuvo que abandonar su sueño de ser jugador profesional cuando su carrera estaba a punto de brillar. Desde entonces decidió centrar sus energías en su otro sueño: la música. Después de crear una banda, Billie The Vision and The Dancers, abrir sello discográfico propio y regalar las canciones a través de su web, Lars y su grupo llegan a España de la mano de una conocida marca de cervezas catalana que ha elegido una de sus canciones, Summercat, para protagonizar un anuncio.

 - Me esperaba verlo vestido de mujer.

Sólo me visto así en los conciertos. Ahora está delante del verdadero Lars.

 - Eran totalmente desconocidos en España, ¿cómo llego hasta ustedes Estrella Damm para grabar el anuncio?

Buscaron en google una canción cuyo título incluyera la palabra "summer" y la nuestra es la que más gustó. Lo gracioso es que sólo canto "summer" dos veces en toda la canción. Podría haberse llamado perfectamente "tonight" pero entonces quizá yo no estaría aquí sentado.

 - ¿Qué significa "summercat"?

Es una expresión sueca que proviene de la gente que se va de vacaciones y compra un gato sólo para el verano. Cuando regresan a la ciudad lo abandonan. Es un placer de verano y así se siente el protagonista cuando Lily se sube al avión.

 - Entonces, ¿la canción no tiene nada que ver con el verano, el carpe diem y el divertimento, tal y como describe el anuncio?

Summercat es, en realidado, una canción muy triste que describe el dolor de perder a la persona que quieres. Mucha gente me ha dicho que por culpa de esta canción han estado deprimidos mucho tiempo.

 - Sea alegre o sea triste, la canción ha sido un auténtico boom en España.

Hemos pasado de tener mil visitas diarias en la web a más de 7 mil.

 - Qué le parece la idea de que se convierta en el hit del verano

Me gusta porque detrás nuestro hay un repertorio de 4 cedes y 45 hits para elegir. No somos la típica banda que triunfa con una canción y luego desaparece. El anuncio ha sido una gran ayuda para darnos a conocer.

 - Apoyáis la filosofía del "up to you" (depende de ti) a la hora de que los fans paguen por vuestra música. ¿Se puede sobrevivir así?

Nuestra fuente de ingresos más importante son los shows pero nos gusta la idea de pensar que 2 millones de personas se han descargado nuestras canciones. Creo que si damos nuestra música gratis tendremos más difusión y cuanta más gente, más habrá que pagarán algo, porque en la web existe la posibilidad de hacer alguna donación por la música.

 - Billie The Vision comenzó en 2004, ¿qué era de su vida antes?

Desde los 17 he intentado ganarme la vida con la música pero como no era fácil, limpiaba o trabajaba de cualquier cosa para subsistir.

- ¿Qué fue de su sueño truncado de ser jugador profesional de fútbol?

Hasta los 16 tenía una carrera brillante como futbolista.

- He leído que una mala lesión lo apartó de la competición.

¿Dónde ha leído esto? Ojala fuera así pero la realidad fue otra.

- Explíqueme.

La cultura del fútbol es muy buena por un lado pero homofóbica y racista por otro. Consiguieron que no continuara jugando.

- ¿Por eso se viste de mujer en sus conciertos?

No bien bien…(risas) Me visto así porque la ropa de mujer me sienta bien. ¿No cree?

- Supongo...¿Siempre tuvo en la cabeza que se vestiría de mujer en sus shows?

Todos los de la banda pactamos que haríamos lo que nos apeteciera sin importarnos el qué dirán.

- Quieren ser una banda política y no sólo de rock, ¿qué aprenden sus fans con sus canciones?

Somos una banda posmoderna con lo que nuestras letras no dicen qué hay que hacer sino que, a través de nuestras canciones y espectáculo, les hacemos sentir para que ellos luego puedan pensar.

- ¿Quién es Lily? Aparece en todas sus canciones.

Es una persona que existe pero quiero mantenerla en secreto. 

- ¿Por qué?

Es más excitante que la gente busque su propio significado.

- ¿Son canciones autobiográficas?

También es un secreto.

- Demasiados secretos.

Podría decirle que Sammy y Tim son mis sobrinos y le digo que lo primero que haré cuando vuelva a Suecia es visitarles. Les echo mucho de menos ya que nos les he visto desde hace tiempo.

- ¿Ha estado muy ocupado?

Digamos que este mes ha sido el más duro de mi vida. Pienso apagar el teléfono después de esta entrevista.

- No le molestaré demasiado (risas). ¿Cómo fue el rodaje del anuncio en Formentera?

¡Qué lugar tan maravilloso! Aunque confieso que tuve que usar protección total para el sol. Sólo trabajamos una media de tres horas al día mientras que los actores y modelos trabajaban 12 horas. ¡Y billy The Vision ganó un partido de fútbol contra el resto del equipo!

- ¿Piensa en la posibilidad de comenzar una carrera en solitario?

Estoy grabando un álbum como solista pero sólo es un complemento a mi carrera musical. Somos tantos en la banda y vivimos tan separados que a veces se hace difícil encontrar un día para tocar. Por eso necesito un proyecto más flexible.

- Love Will Pay the Bills Records es su discográfica, ¿por qué decide abrir su propio sello para grabar y promocionar sus canciones?

En un principio grababa demos y los enviaba a las discográficas pero todas decían que querían escuchar más material o que no estaban interesados, así que decidí sacar mi propio sello para hacer lo que quisiera.

 - ¿Cuál es su sueño?

Mi sueño es que Billy The Vision continúe y que todos sigamos juntos haciendo lo que hemos estado haciendo hasta ahora.

- Una persona poco ambiciosa.

¿No cree que sea ambicioso?

- Podría serlo más.

¿No cree que sea ambicioso querer tocar en la mejor banda del mundo?

- (risas) Supongo que así, sí.

Y mi segundo sueño es que mi compatriota Ibrahimovic venga a jugar al FC Barcelona.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bé, el segon somni d'en Lars ja s'ha acomplert.  I haig de dir que després d'haver escoltat durant tot l'estiu i en les més variades circumstàncies la resta de cançons dels diferents CD's del grup,  crec que mereixen que els escoltem.   Si busqueu a l'apartat "enllaços que m'agraden"  hi ha un link a la seva plana web. Us podeu descarregar els 4 CD's gratuitament, i  fer un donatiu si ho desitgeu.

Vaig a per una estrella.........

El mur

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Fires a Girona (MAMIHLAPINATAPAI)

Ahir van acabar les Fires de Sant Narcís,  la "festa gran" de Girona, la meva ciutat d'adopció.  Crec fermament amb el fet que una imatge val més que mil paraules. Per tant, us deixo un seguit de  les que he captat aquests dies. Veureu que la nòria es repeteix.  La nòria és un lloc màgic, on es pot produïr una situació de “mamihlapinatapai”.  Aquesta paraula és d'orígen  yámana (la tribu que havia viscut  a Tierra del Fuego) . "Mamihlapinatapai” és considerada "la paraula més descriptiva del món",  i és un dels termes més difícils de traduir. Descriu "una mirada entre dues persones, cadascuna d'elles espera que l'altre inicii una acció que tots dos desitgen, però que cap s'atreveix a començar." Doncs res, us deixo amb la nòria i amb Girona en festes.
PD      El  cartell és obra de l'amic Pep Admetlla, us passo link
http://www.diaridegirona.cat/girona/2009/09/29/lartista-pep-admetlla-fara----cartell-fires-sant-narcis-2009/360084.html

Caminant per sobre de les aigües

Dissabte 24. Són les 9 del matí i ja sóc a Cadaqués. Avui inverteixo els actes, i primer esmorço al Casino i passo per la Mallorquina abans d'anar al veler "Pepe del pòsit".  Segur que d'aquesta forma espanto el "mal fario" del passat dimarts.    Fa un dia maco, i la tramontana no passa de F4 - per ara -.   Quan estava a punt d'inflar l'auxiliar, en Rafa, que netejava les xarxes, s'apiada de mi i s'ofereix a portar-me al barco amb un "chinchorro"  a motor. No vull destorbar la seva feina, però la temptació és massa forta, i jo sóc molt feble. Accepto i m'estalvia una bona estona. Una vegada a bord, inicio les tasques de comprovació perquè tot funcioni a la perfecció. Estibar el material, connectar bateries, obrir aixeta fons de refrigeració motor, i engegar-ho perquè vagi agafant temperatura. Trec la funda de la major, tot i que no crec que que avui la puji. Ja veurem. A la darrera sortida vaig trencar la baluma del gènova i l'están reparant. Avui en "Pepe" és un mig veler.

Recupero l'àncora que vaig posar dimarts  per donar més seguretat al mort del fondeig. El cert és que des de que ho vaig fer, he dormit més tranquil. La imatge del veler empès pel mar i el vent cap a les roques em neguitejava molt. Amb l'àncora, al menys tenia una oportunitat. I quantes vegades a la vida hem sospirat per haver tingut una oportunitat mes ??.  Ja ho sabeu, porteu un ancora a la butxaca. No falla mai.

Tot a punt. Aigua, tabac, un parell de barretes de xocolata a mà, la càmera de fotos i  l'anorac. Tot això a popa, al costat de la roda.    Desamarro.  Tres caps al cap gruixut del mort, que deixen de fer la funció que han realitzat a la perfecció tot aquesta temporada. Han treballat molt, els hauré de canviar.

Són les 10:20 . Engrano la marxa, i en "Pepe" comença a moure's. Saludo als pescadors de corall que estan revisant la seva embarcació. Treball dur i perillós, però estic convençut que no ho canviarien per res del món. Ens tornarem a veure la temporada vinent !!!

Avant. Deixo el fondeig d'estiu per popa. A proa, encara llunyà, Cap de Creus i vigilant-ho la seva amiga, Sa Rata.  Formen una bona parella, fa mil.lenis que gairebé es toquen però el contacte sembla que no arriba mai. Si més no,  no el percibim. Segur que per sota de l'aigua fan manetes.

Illa de Messina a estribor, S'Alqueria petita,  Guillola, Ses Ielles, cala Bona, Jugadora, Sa Fredosa, van quedant a babor.

Sóc a l'alçada del far de cap de Creus. Una mica més i entro al pas que separa Cap de Creus de S'Encalladora. Sa coua de s'Infern mostra la seva boca, negra i amenaçadora. Però sé que tot és façana. Una vegada vaig ser a dins seu, i és preciosa. Sembla inaccessible però en realitat és acollidora. Començo a rebre una mica mes de vent, de fet ja ho esperava. "Es freu de Sa Claveguera",  li diuen per aquí.  De fet, vist des dalt del cap, en dies de temporal, l'aigua corre talment com si buidéssim la cisterna del vàter. Brrrrrrr !  Molt diferent d'avui.  He vist aquest paisatge moltes vegades, però sempre em meravella. Sempre trobo quelcom diferent, que abans no hi era. Potser si, però la llum era diferent. Sempre és diferent.  Tres corbs marins a les roques em miren al passar. Indiferència ? Interès ? El cert és que ni s'immuten. Millor així, no vull destorbar.

Surto d' "Es Freu", i enfilo cap a Portbou.  El compàs marca 315º.  Maror. De tant en tant alguna onada més gran trenca la rutina.  Culip a babor, i el que queda del Club Mediterranée. Aviat serà un record.

Hi ha molts matolls surant a l'aigua. No m'agrada navegar després de fortes pluges, perquè les rieres arrosseguen de tot, i et pots trobar qualsevol cosa surant. Veig alguns trossos de fusta, troncs petits. Haig de vigilar no xocar amb cap tronc gran,  poden foradar el casc amb molta facilitat. Deu fer un soroll semblant a quan obres un préssec i es queda al mig la llavor, tota despullada de carn. També.

Hi ha núvols juganers, alguns una mica negres. No em preocupa. Sóc feliç.  Port de la Selva queda superat.  Si ara girès la roda uns quants graus a estribor, aniria cap a Itàlia. Uns quants garus més i Ses Illes,  i l'Àfrica. Gibraltar o Suez com a portes cap a la resta de mars. Com bé diu el títol d'un bloc amic, "El mar és el camí".  És bonic imaginar-ho, tenir la valentia suficient per girar la roda, i a la vegada saber que estàs girant la teva vida.  Passar per tots i cadascún dels 360º del compàs, passar per tots i cadascún dels graus de la teva vida fent el que realment vols.   Però no m'atreveixo. Sóc un mariner amarrat a terra.  Per ara.

El Canigó saluda tot nevat. No recordo haver-ho vist així un mes d'octubre. Imatge diferent que m'enriqueix una mica més.

De tat en tant pel canal 16 se sent "aviso a los navegantes". Res fora de lo normal, l'avís meteorològic.

Ja començo a intuir Portbou i l'escollera del port.  F4 amb algun cop de F5, aquesta vegada Eolo no em vol fer patir. Fa bona temperatura, vaig en màniga curta.  Truco al port. Els mariners ja sabien que arribaria un dia d'aquests. Parlo amb en Toni, ell no hi és però m'espera en Joan.  Redueixo marxa i entro. En Joan m'indica el lloc on amarrar, fins que treguin a en "Pepe" a terra. Aquest hivern el passarà en sec, i aprofitaré per fer unes reparacions. L'hivern passat no,  es va estar a l'aigua i va aguantar la llevantada del 26 de desembre i la "tempestat ciclònica atípica"  segons l'INM  - ???? - li podien haver dit pel seu nom propi "Cicló Klaus",  del 24 de gener.  I va aguantar ell millor que jo, que no les tenia totes. Bon barco, dur i bon navegant.

En Joan m'ajuda a amarrar. Salto a terra i el saludo. Portbou és un port petit i llunyà, però té uns bons professionals, càlids. Val la pena estar-s'hi.

Començo a recollir.  Tancar aixeta motor, bateries,  revisar amarres, posar les defenses i mirar els vaixells veïns com tenen les amarres i les seves defenses. No sempre tot depén d'un mateix.

Fa 20 minuts que sóc a port i entren algunes ratxes a 17 m/s.   Força 7 ?  Ni en pintura ho anunciaven per avui a cap dels serveis meteorològics que he consultat. Per això m'agrada aquesta zona, aquesta mar. Imprevisible. Com les seves gents.

L'ORDRE VA SER : ATUREU LA PLANEADORA COM SIGUI !!!!!

SI ÉS QUE LA COSA ESTÀ MOLT MALAMENT.........

Eolo s'en riu de mi.

Aquest any m'he retardat en treure el veler "Pepe del pòsit" del seu port base d'estiu.  Habitualment a finals de setembre ja marxo de la zona de Cadaqués, cap a Portbou. Però aquest any, entre una cosa i altre, i les ganes d'estirar una mica més la temporada,  em trobo que no el puc moure. Primer van ser els 12 dies seguits de tramuntanada forta, mantinguda F7.   I creuar la mar d'Amunt així, són ganes de patir. Una cosa és que t'enganxi, i t'ho has d'empassar. L'altra és sortir a buscar-la.... no gràcies.  I ara aquest vent del sud que va pujant d'intensitat...i les pluges que venen.
Total, que avui , en les hores prèvies a l'entrada del temporal he volgut provar  i  a les 06 del matí era  a Cadaqués, intentant arribar al veler (està amarrat a una boia fixada amb mort)  bogant com un condemnat amb la auxiliar inflable. Dues vegades, dues, quan estava a pocs metres d'arribar al "barco", al senyor Eolo li ha donat per bufar amb més força,  i m'ha rebutjat a la platja. ( a aquestes alçades un ja té el cor curtit a base de rebutjades, però aquesta en particular m'ha dolgut molt, perquè a sobre de rebutjat m'ha fet sentir imbècil...)
Fins a les 08, i gràcies a l'ajut d'una zòdiac amb motor, no he pogut arribar a "es barco" .  En aquestes 2 hores perdudes el vent ha pujat d'intensitat a cops de F8, i evidentment així no em moc del lloc. Llàstima perquè de les 6 a les 8 la intensitat del vent era acceptable ( portava les previsions del Windgurú, de l'INM, de Meteòfrance i Meteocat apreses de memòria, donaven més o menys F5 amb cops de F6) i sense gaires dificultats hauria pogut creuar Cap de Creus, i després, empopada fins Portbou.   Total que he aprofitat per assegurar el fondeig amb una àncora, i amb la cua entre les cames he tornat a terra.
Però no he perdut el matí: esmorzar al Casino, i visita a La Mallorquina a comprar taps. I mentre mel's vaig menjant, torno a consultar les diferents webs meteorològiques:  sembla que dijous o divendres entra tramontana fluixeta......

If / "Carta a un fill" de Rudyard Kipling

If

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you;
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or, being lied about, don't deal in lies,
Or, being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise;
If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with triumph and disaster
And treat those two imposters just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to broken,
And stoop and build 'em up with wornout tools;
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breath a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: "Hold on";
If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with kings - nor lose the common touch;
If neither foes nor loving friends can hurt you;
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run -
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man my son!




--------------------------------------------------------------------------------

SI.......

Si pots conservar el seny enmig de la follia
dels altres que malparlen i dubten del teu seny,
si la fe en tú mateix et fa companyia
i no escoltes ni atures l'onada que t'empeny.

Si vesteixes les hores amb color d'esperança
i a l'odi i a la mentida respons amb cor lleial,
si somnies i el somni pots deixar sens recança
si penses i el que penses no et serveix de dogal.

Si al triomf i al desastre els fas igual mesura
i si pots esguardar-los amb el mateix cop d'ull,
si no et mous quan la teva aparaula es desfigura
i per aprofitar-la un altre la recull.

Si pots damunt la teva riquessa trossejada
refer amb les teves eines, riquesa de més preu,
si de la covardia pots esquivar l'unglada
i el cor no se't fa enrera jugant a cara o creu.

I si perds i començes més jove l'escomesa
lluitant amb ales fresques i cor agossarat,
que quan la carn se't torni rebuig i mesquinesa
encara la revifi la teva voluntat.

Si el conviure amb el poble la virtut no et fonia
ni amb el tracte amb els reis perds el sentit comú,
si ni amics ni enemics no et roben l'alegria
i si sap el que et conegui que es pot fer de tu.

Si els seixanta segons del minut implacable
per tu són bells i purs i vius com una flor,
no sols et faràs l'amo de la terra admirable
fill meu, seràs un home! Un home de debó!

------------------------------------------------------------------------------------

SI....

Si puedes mantener intacta tu firmeza
cuando todos vacilan a tu alrededor,
si cuando todos dudan, fías en tu valor
y al mismo tiempo sabes perdonar su flaqueza...

Si sabes esperar y a tu afán poner brida,
si siendo blanco de mentiras esgrimes la verdad
O siendo odiado, al odio no le das cabida
y ni ensalzas tu juicio ni ostentas tu bondad...

Si sueñas, pero el sueño no se vuelve tu rey,
si piensas y el pensar no mengua tus ardores,
si el triunfo y el desastre no te imponen su ley
y los tratas igual que a dos impostores....

Si puedes soportar que tu frase sincera
sea trampa de necios en boca de malvados,
o mirar hecha trizas tu dorada quimera
para tornar a forjarla con útiles mellados...

Si todas tus ganancias puestas en montón
las arriesgas osado en un golpe de azar
y las pierdes, y luego con bravo corazón
sin hablar de tus perdidas, vuelves a comenzar...

Si puedes mantener en la ruda pelea
alerta el pensamiento y el músculo tirante,
para emplearlo cuando en ti todo flaquea
menos la voluntad que te dice ¡adelante!...

Si entre la turba das a la virtud abrigo,
si no pueden herirte ni amigo ni enemigo,
si marchando con reyes del orgullo has triunfado,
si eres bueno con todos pero no demasiado...

Y si puedes llenar el preciso minuto
con sesenta segundos de un esfuerzo supremo
tuya es la tierra y todo lo que en ella habita,
y lo que es más: serás un hombre, hijo mío.

La vida es tan corta, y son tantos los libros

Aquest enllaç s'ha de compartir:    

http://www.kriptopolis.org/libro-electronico-ebook

Trobat a una paret de Girona

Inclús
quan no em mires
et miro
i quan no em parles
t'escolto

Moitessier

Pues la geografía de un marino no es siempre la del cartógrafo, para quien un cabo es un cabo, con su latitud y su longitud. Para el marino, un gran cabo representa a la vez un conjunto muy simple y a la vez extremadamente complicado de arrecifes, corrientes, fuertes mares y grandes olas, vientos suaves y vendavales, alegrías y miedos, fatiga, sueños, manos doloridas, estómagos vacíos, momentos maravillosos y algunos de sufrimiento.
Un gran cabo, para nosotros, no puede ser expresado solamente por su latitud y su longitud. Un gran cabo tiene su alma, con suaves y violentos colores y sombras. Un alma tan suave como la de un niño y tan violenta como la de un criminal. Y por eso se va allí.
Bernard Moitessier, «El largo viaje»

Anxoves, per Josep Pla.

L'aperitiu: anxoves  

---

AIXÍ, DONCS, ÉS EN EL MOMENT D'ASSEURE'S A TAULA per menjar els entremesos que apareix una de les causes que ha fet degenerar en tanta de manera la nostra cuina: us trobeu amb unes anxoves confitades que, de confitades, no en tenen res. Els productors d'anxoves confitades les han venudes molt abans del temps i, així, han venut gat per llebre. Han tingut tantes demandes –hi ha tanta gent!– que no han sabut resistir la temptació i han venut anxoves diferents de les que havien de vendre. Són les que es mengen avui a gairebé tot arreu –àdhuc en les cases particulars que no les confiten a la manera familiar antiga. En el mercat no hi ha anxoves confitades –o poquíssimes. Un excés de demanda ha creat la pressa de vendre abans que es produïssin en el peix les admirables qualitats del confit. Hom compra anxoves confites i li donen una cosa que no hi té res a veure. S'equivoca, simplement, de peix. És indefectible.

L'aperitiu amb anxoves o l'entremès amb anxoves són correntíssims. Us ho serveixen a tot arreu. Aquestes aparicions són moderníssimes. Quan jo era jove no servien anxoves ni amb els aperitius –que eren singularíssims– ni amb els entremesos, que, en el nostre país, no existien. Els primers aperitius que es consumiren –al Continental de Barcelona en començaren de prendre en la primera dècada del segle– no portaven cap acompanyament sòlid. Ni amb l'absenta ni amb els primers còctels, no s'hi menjà mai res. El fet es produí més tard, pels voltants de la guerra del 14. I una de les primeres coses que aparegueren foren les anxoves confites –autènticament confites. Amb alguns líquids i aquest sòlid, es produí una lligada que fou considerada perfecta.

Però tot això no vol pas dir que les anxoves no fossin menjades molt abans dels aperitius i dels entremesos. Les anxoves confites, en el litoral, són conegudes des de temps immemorials. En moltes cases particulars es confitaven anxoves i, a casa, no n'hi faltaren mai, fou la nostra economia familiar el que creà els pots d'anxoves de vidre blavís –que no tingueren comparació possible. Salar anxoves, o menjar una anxova, són, entre nosaltres, encara avui, frases correntíssimes. Aquestes anxoves es menjaven per esmorzar, sobre el pa, ruixades amb l'oli d'oliva, per berenar, de la mateixa manera, o per sopar acompanyant un entrant de verdura, per exemple. Les persones que les menjaren seixanta o setanta anys enrera encara en tenen el record vivíssim. Però tot això forma part del món antic –del petit món arcaic-, que ha passat avall per sempre. I que les anxoves hi passaren, també, no sembla pas tan difícil de veure.

Quan canta el rossinyol i les cireres s'acoloreixen, es produeix, en el mar, el gran temps del peix blau: el temps de les sardines, de les anxoves, dels verats, etcètera, que en temps de primavera són inoblidables. Quan aquest peix arribava a la màxima qualitat, hom comprava anxoves per a salar –o sigui per a confitar. I així, en els establiments on es feia el peix salat i a les cases particulars es feien els pots d'anxova. Eren pots de vidre de diferents mides. No hi havia res més senzill que emplenar aquests pots. Es feien amb anxoves molt ben posades i sedimentades. Com que era un treball delicat, el feien les dones. En el fons de tot es posaven els peixos sencers com més grossos millor, perfectament col·locats. Aquesta primera capa era empolvorada amb sal i pebre bo. Hem passat una llarga temporada sense pebre ho. Aquesta matèria entrà a formar part del comerç exterior, i la gent corrent no l'ha poguda comprar: costava un ull de la cara. Aquesta falta fou, potser, el primer moment de decadència de les anxoves confitades. El pebre bo s'ha de posar en els pots, per donar gust al peix, que, com a peix blau, és una mica àton. En el pot no s'ha de posar cap classe de líquid, ni aigua dolça, perquè les anxoves ja se'l porten, i la sal sua, com diuen els vells documents del ram. Sobre aquest primer pis d'anxoves, de sal i de pebre, se n'hi posa un altre, igualment ordenat, amb la corresponent capa d'espècie i de sal –i així successivament, fins a arribar al coll del pot, que es tanca amb un paper de barba net i fort, lligat amb un cordill, que solia tenir un color vermell. Els pots, blavissos, amb el color vermell, feien molt goig. Contra el que algunes persones es pensen, no es posa, en la combinació, cap fibra vegetal.

És una manipulació d'una simplicitat admirable. Però ara ve la segona part, que és tan important com la primera: les anxoves dels pots s'hi han de mantenir, com a mínim, un any abans que ningú l'obri i les toqui. Si hi poden estar un any i mig, millor. Les anxoves millors són les ben confitades, i, el confit, només l'aconsegueix el temps. Llavors són insuperables. Les que es mengen avui no valen res. Es fan com sempre es feren, sobretot després de la reaparició del pebre bo, però es venen molt abans d'estar al punt, abans d'ésser confitades. Les d'avui solen ser blanquinoses, a penes rosades, dures, enravenades, sense cap sabor: peix salmorrat, no confitat. No tenen l'edat. La pressa ho ha destruït tot. Tenen pressa, ¿per què? No ho he sabut mai. Amb menys també passarien i no estarien tan de mal humor. Ara, hi ha molts més clients que pots d'anxoves. Les despatxen amb una obsessió crematística escandalosa. Volen emplenar el calaix per anar a veure el metge i fer estudiar als nens el batxillerat. Resultat: abans es menjava bé; ara, horriblement adotzenat.

Les anxoves confitades, és a dir, les que tenen, de confit, el temps necessari, es coneixen per quatre matisos: pel color, pel sabor, per la qualitat, per la suavitat del teixit. Una bona anxova no és mai blanca, ni rosada; és de color de caoba rogenca aquilotada i clara, els millors colors que pot donar, en la naturalesa, el roig esblamiat; la seva carn no ha de tenir gust de peix corrent; ha de tenir gust d'essència de peix, sense peixatejar; no ha d'ésser dura, ni enravenada, sinó suau, Ilisquent, d'aspecte descompost però amb un punt de consistència real. En contacte amb la punta del ganivet ha de seguir com tot el que es confitat. L'anxova s'ha de servir sobre un fons, més aviat copiós, d'oli d'oliva de primera qualitat.

A l'Escala feien pots d'anxova molt bona, que tenien molta fama. A Roses i al Port de la Selva, no en parlem. Més a garbí, a Sa Riera, a Tamariu, a Calella, eren excel·lents. Però, potser, les millors anxoves del Mediterrani es feien a Cadaqués. Aquest és, si més no, el meu modest criteri, després d'haver viscut alguns anys –tants hiverns!– en aquest poble misteriós i inoblidable. Hi havia establiments de salar peix d'un cert volum i tothom en confitava. Hi havia molts pescadors. Els establiments desaparegueren i ja no hi queden a penes pescadors. Jo tinc un cert record d'aquest món arcaic. Quan els meus amics de Cotlliure em parlen de la qualitat de les anxoves que es fan en aquell prodigiós poblet reconec el fet, però a Cotlliure treballen sobre anxoves importades del nord d'Àfrica, que sempre tenen un punt d'amargant. Diré més: les anxoves, els filets d'anxova que exporta Noruega a tot el món, envasats i lleugerament tocats d'una fibra vegetal, són realment impressionants. En sóc un vell aficionat i estic disposat a dedicar-los un ditirambe. Ara: mai no ha existit, ni existeix, cap filet d'anxova que es pugui comparar amb els de Cadaqués. No han tingut rival, ha estat quelcom –encara avui perceptible en les velles famílies– extraordinari.

Cadaqués té tres gràcies. Primer, l'aigua dolça, l'aigua de la Font Vella, que a pesar de tenir pocs minerals és molt agradable. L'oli d'oliva; abans de les gelades del 1956 en el terme hi havia moltes oliveres; ara encara n'hi ha; tant llavors com ara l'oli de Cadaqués era el millor del país d'una manera inqüestionable; finalment, el peix, tot el peix i concretament l'anxova, no té comparació apreciable. Les aigües dels paratges de cap de Creus i de Cadaqués estan travessades per corrents alternats molt vius, extremament forts, de vegades difícils de manejar i que no deixen pescar, i per això hi ha, entre els pescadors, una tradició tan misèrrima –ara potser no tant. El mar es va abandonant. Aquests corrents transporten pastures excel·lents i, al mateix temps, mantenen la peixatalla en un medi difícil i contrastat. Els peixos tenen un vigor i una força considerables, Les espècies melindroses no hi tenen gaire vida. No s'hi adapten. Tot això és tan obvi que no crec que hi hagi necessitat de cridar testimonis que coneguin el país. Cadaqués semblava un país bíblic de l'època vella: tenia aigua excel·lent; oli, peix i vi –però menys que abans. La proximitat de l'Empordà li assegura el pa. ¿Què es pot demanar més en aquest món, per a arribar al país dels morts amb pau i tranquil·litat ?

En fi, però, aquelles anxoves, on són? Aquells vells pots d'anxoves blavissos amb el cordill vermell, on es poden comprar? Les que es mengen avui amb els aperitius i els entremesos no valen res. Són producte de la pressa, de qualitat horripilant i nefasta.

[El que hem menjat, OC 22]