Apóstolos Mangouras

L'anàlisi de l'actuació del capità Apóstolos Mangouras des que va sentir l'estrèpit que va sacsejar el Prestige a les 15.10 hores del dia 13 de novembre de 2002, fins la tarda del dia 15 de novembre, quan va abandonar el vaixell, ens revela un gran professional , la capacitat i coratge hagués merescut el reconeixement de la societat. Enmig del pànic desencadenat a bord, amb el petroler escorant a velocitat de naufragi mentre navegava amb rumb sud pel dispositiu de separació de trànsit de Finisterre, afrontant amb esforç un dur temporal, Mangouras va mantenir la ment clara i l'ànim sencer. Davant el desconeixement precís del que havia succeït, hagués estat comprensible que el capità es mostrés vacil lant mentre remenava les nombroses hipòtesis possibles: una explosió?, Una col.lisió inexplicable?, Una onada rompent?, Venia de fora, o allò estava causat per una fallada estructural? Però no va vacil.lar, sinó que va adoptar amb rapidesa i encert les seves decisions. Dues d'elles han estat qüestionades amb posterioritat pels que només busquen una perxa de la qual penjar la responsabilitat per la posterior tragèdia. 

En primer lloc, la decisió de demanar als serveis de salvament l'evacuació de la tripulació. Una mesura inobjectable des de tots els punts de vista si tenim en compte l'estat del vaixell, escorat a estribord uns 25 graus, sense màquina i castigat amb ferocitat per onades de fins a vuit metres d'alçada, i la situació de 27 persones que es veien a tràngol de perdre la vida perquè temien amb tota lògica que el petroler acabaria donant la volta. 

En segon lloc, la capacitat d'identificar el perill més urgent i de fer-hi front de la manera més adequada. Mangouras s'observa la velocitat amb què s'escora el vaixell i dedueix que al casc se li ha obert una via d'aigua de grans dimensions per on estan entrant unes mil tones d'aigua per minut. A més, les tapes dels tancs de babord han saltat i el fuel està escapant d'aquests tancs. Hi ha un risc real que el vaixell adopti un grau d'inclinació irreversible si els pesos estribord-babord segueixen descompensats. Qualsevol nou balanç a estribord pot arribar a superar l'angle límit d'estabilitat transversal. El urgent llavors és eliminar l'escora. Però no hi ha màquina ni caldera que permeti utilitzar les bombes per a efectuar un transvasament de càrrega. El capità ordena l'únic al seu abast: que alguns homes obrin les vàlvules de coberta dels tancs de llast de babord, buits i intactes, per inundar per gravetat i adreçament així el vaixell. Els tripulants es juguen la vida en una coberta inclinada, convertida en una pista de patinatge pel fuel i escombrada per onades gegantines. Però ho aconsegueixen. Mangouras no ignora que la inundació dels tancs de babord produirà sobreesforços en l'estructura del vaixell, però sap que hi haurà temps per corregir més endavant. El prioritari era superar el perill imminent.
Fins l'arribada dels helicòpters de rescat, unes dues hores després de l'avaria inicial, a bord del Prestige s'estén una confusió de mort. Els cambrers i el personal de cuina corren pels passadissos mentre es col loquen les armilles salvavides (alguns d'ells furgaven entre les seves pertinences per salvar el més estimat), els Greixadors i mariners lliures de guàrdia pugen espantats al Pont per saber què està passant, alguns oficials estan paralitzats pel terror, hi ha tripulants que ploren desesperats. Tots tornen la vista cap al capità. Mangouras no va perdre la serenitat en cap moment i el seu exemple va ser decisiu perquè el primer oficial, el cap de màquines i uns pocs tripulants amb més tremp executessin les seves instruccions i organitzessin la feliç evacuació de la nau. 

Apóstolos Mangouras atén tots els fronts que li permet la seva humanitat: parla per VHF amb la torre de Finisterre, posa a resguard els documents essencials del vaixell, imparteix ordres, informa al seu armador, tranquil.litza a uns, commina als altres, vigila la reunió de els seus homes en el lloc previst per al salvament, fatiga d'aquí cap allà i pregunta per ràdio als vaixells presents a la zona si comproven visualment que el Prestige està adreçament. Quan confirma l'èxit del seu maniobra i s'entreveu la possibilitat que el vaixell no es perdi, pren una determinació valenta a la qual més tard, els que van condemnar al vaixell amb la seva absurda decisió de tornar a tirar cap al temporal, voldran furtar bona part de el seu valor: ell no abandonarà la nau. Una decisió com aquesta no es pren pensant en els béns materials en joc. Mangouras romandre a bord del Prestige, arriscant la seva vida, per pur sentit de la responsabilitat, perquè no volia veure el mar, aquest mar que de tant mirar-lo ja és part de la seva retina, podrit amb el carregament de fuel pesat que transportava. 

El cap de màquines i el primer oficial resolen secundar el capità, seguir amb ell fins al final. Quina amarga ironia els reserva la vida! Si Apóstolos Mangouras s'hagués marxat del Prestige amb la resta de la dotació, com li urgia a fer-ho des dels helicòpters, s'hagués estalviat el calvari judicial al que ara està sotmès. Ningú hauria pogut retreure res, ni per descomptat acusar-lo de "desobediència", i tampoc crec que a ningú se li hagués ocorregut imputar a ell com a capità un impossible "delicte ecològic". 

Durant la nit del 13 de novembre, en aquestes fatídiques hores en què es va forjar la mentida de la seva desobediència, el capità Mangouras va ser en realitat víctima innocent de l'embolic permès per unes autoritats que tanquen els ulls davant la contractació privada d'un remolcador vinculat en exclusiva als serveis públics de salvament. I víctima també del insensat prejudici dels qui ordenen al bot allunyar de la costa el petroler accidentat, posar-lo de nou proa del temporal, en lloc de procurar el refugi necessari per partida la seva càrrega. 

Va ser per amagar tanta corrupció i tanta incompetència pel que les autoritats van detenir Apóstolos Mangouras quan aquest va baixar de l'helicòpter que l'havia rescatat. Des de llavors ha suportat anys de privació de llibertat i un calvari processal incomprensible. No perdo l'esperança que algun dia li  tributin l'homenatge que es mereix.
   Traducció de l'article de J. Zamora Terrés,   penjat a "Naucher"