dimecres, 21 de juliol del 2010

Apóstolos Mangouras

L'anàlisi de l'actuació del capità Apóstolos Mangouras des que va sentir l'estrèpit que va sacsejar el Prestige a les 15.10 hores del dia 13 de novembre de 2002, fins la tarda del dia 15 de novembre, quan va abandonar el vaixell, ens revela un gran professional , la capacitat i coratge hagués merescut el reconeixement de la societat. Enmig del pànic desencadenat a bord, amb el petroler escorant a velocitat de naufragi mentre navegava amb rumb sud pel dispositiu de separació de trànsit de Finisterre, afrontant amb esforç un dur temporal, Mangouras va mantenir la ment clara i l'ànim sencer. Davant el desconeixement precís del que havia succeït, hagués estat comprensible que el capità es mostrés vacil lant mentre remenava les nombroses hipòtesis possibles: una explosió?, Una col.lisió inexplicable?, Una onada rompent?, Venia de fora, o allò estava causat per una fallada estructural? Però no va vacil.lar, sinó que va adoptar amb rapidesa i encert les seves decisions. Dues d'elles han estat qüestionades amb posterioritat pels que només busquen una perxa de la qual penjar la responsabilitat per la posterior tragèdia. 

En primer lloc, la decisió de demanar als serveis de salvament l'evacuació de la tripulació. Una mesura inobjectable des de tots els punts de vista si tenim en compte l'estat del vaixell, escorat a estribord uns 25 graus, sense màquina i castigat amb ferocitat per onades de fins a vuit metres d'alçada, i la situació de 27 persones que es veien a tràngol de perdre la vida perquè temien amb tota lògica que el petroler acabaria donant la volta. 

En segon lloc, la capacitat d'identificar el perill més urgent i de fer-hi front de la manera més adequada. Mangouras s'observa la velocitat amb què s'escora el vaixell i dedueix que al casc se li ha obert una via d'aigua de grans dimensions per on estan entrant unes mil tones d'aigua per minut. A més, les tapes dels tancs de babord han saltat i el fuel està escapant d'aquests tancs. Hi ha un risc real que el vaixell adopti un grau d'inclinació irreversible si els pesos estribord-babord segueixen descompensats. Qualsevol nou balanç a estribord pot arribar a superar l'angle límit d'estabilitat transversal. El urgent llavors és eliminar l'escora. Però no hi ha màquina ni caldera que permeti utilitzar les bombes per a efectuar un transvasament de càrrega. El capità ordena l'únic al seu abast: que alguns homes obrin les vàlvules de coberta dels tancs de llast de babord, buits i intactes, per inundar per gravetat i adreçament així el vaixell. Els tripulants es juguen la vida en una coberta inclinada, convertida en una pista de patinatge pel fuel i escombrada per onades gegantines. Però ho aconsegueixen. Mangouras no ignora que la inundació dels tancs de babord produirà sobreesforços en l'estructura del vaixell, però sap que hi haurà temps per corregir més endavant. El prioritari era superar el perill imminent.
Fins l'arribada dels helicòpters de rescat, unes dues hores després de l'avaria inicial, a bord del Prestige s'estén una confusió de mort. Els cambrers i el personal de cuina corren pels passadissos mentre es col loquen les armilles salvavides (alguns d'ells furgaven entre les seves pertinences per salvar el més estimat), els Greixadors i mariners lliures de guàrdia pugen espantats al Pont per saber què està passant, alguns oficials estan paralitzats pel terror, hi ha tripulants que ploren desesperats. Tots tornen la vista cap al capità. Mangouras no va perdre la serenitat en cap moment i el seu exemple va ser decisiu perquè el primer oficial, el cap de màquines i uns pocs tripulants amb més tremp executessin les seves instruccions i organitzessin la feliç evacuació de la nau. 

Apóstolos Mangouras atén tots els fronts que li permet la seva humanitat: parla per VHF amb la torre de Finisterre, posa a resguard els documents essencials del vaixell, imparteix ordres, informa al seu armador, tranquil.litza a uns, commina als altres, vigila la reunió de els seus homes en el lloc previst per al salvament, fatiga d'aquí cap allà i pregunta per ràdio als vaixells presents a la zona si comproven visualment que el Prestige està adreçament. Quan confirma l'èxit del seu maniobra i s'entreveu la possibilitat que el vaixell no es perdi, pren una determinació valenta a la qual més tard, els que van condemnar al vaixell amb la seva absurda decisió de tornar a tirar cap al temporal, voldran furtar bona part de el seu valor: ell no abandonarà la nau. Una decisió com aquesta no es pren pensant en els béns materials en joc. Mangouras romandre a bord del Prestige, arriscant la seva vida, per pur sentit de la responsabilitat, perquè no volia veure el mar, aquest mar que de tant mirar-lo ja és part de la seva retina, podrit amb el carregament de fuel pesat que transportava. 

El cap de màquines i el primer oficial resolen secundar el capità, seguir amb ell fins al final. Quina amarga ironia els reserva la vida! Si Apóstolos Mangouras s'hagués marxat del Prestige amb la resta de la dotació, com li urgia a fer-ho des dels helicòpters, s'hagués estalviat el calvari judicial al que ara està sotmès. Ningú hauria pogut retreure res, ni per descomptat acusar-lo de "desobediència", i tampoc crec que a ningú se li hagués ocorregut imputar a ell com a capità un impossible "delicte ecològic". 

Durant la nit del 13 de novembre, en aquestes fatídiques hores en què es va forjar la mentida de la seva desobediència, el capità Mangouras va ser en realitat víctima innocent de l'embolic permès per unes autoritats que tanquen els ulls davant la contractació privada d'un remolcador vinculat en exclusiva als serveis públics de salvament. I víctima també del insensat prejudici dels qui ordenen al bot allunyar de la costa el petroler accidentat, posar-lo de nou proa del temporal, en lloc de procurar el refugi necessari per partida la seva càrrega. 

Va ser per amagar tanta corrupció i tanta incompetència pel que les autoritats van detenir Apóstolos Mangouras quan aquest va baixar de l'helicòpter que l'havia rescatat. Des de llavors ha suportat anys de privació de llibertat i un calvari processal incomprensible. No perdo l'esperança que algun dia li  tributin l'homenatge que es mereix.
   Traducció de l'article de J. Zamora Terrés,   penjat a "Naucher"

dimarts, 6 de juliol del 2010

Les dones d'en Corto Maltés


Pandora Groovesnore 
No és només una noia de la qual enamorar-se. Perquè no sap res d'aquesta alquímia estranya que envaeix el cos i l'ànima, una agitació de vegades acceptada, però que sovint es destrueix per la seva pròpia violència. Jo només vaig veure l'aspecte insignificant, l'aspecte efímer. Estic disposada a lamentar al llarg d'una existència que, sens dubte no
m' oferirà més que els pàl.lids reflexos d'una evidència rebutjada. No és veritat, Corto Maltès?




Soledad Lokäarth 
Els tribunals de justícia i les comissaries de policia no són els llocs més comuns per als angeles de la guarda. I no obstant això hi he trobat sovint la mirada benèvola de Corto Maltès, entre el públic de la sala o en els passadissos dels acusat. Els atzars de la vida han fet que aquests llocs ens resultin familiars, sobretot per a mi, però també a aquest marí, assegut incòmode en un banc de fusta, entre quatre parets, quan a ell el que millor li escau són els horitzons llunyans i les hamaques a l'aire lliure.


Banshee O'Danann 

   En la cosmogonia celta, el poder del son és tan real com l'empremta d'una petjada. Les boires d'Irlanda donen a les coses aquests contorns borrosos de tot allò que he decidit oblidar. Però n'hi ha prou la llum d'un matí d'hivern perquè tot reaparegui amb la violència d'un dolor intacte. L'oceà i el granit no són tendres companys, fa que les absències siguin més definitives, destrueixen la complaença del lament i donen a la lucidesa la seva autèntica dimensió. Per això mai he oblidat Corto Maltès.



Morgana Dias Do Santos Bantam

Boca d'Or ja m'havia avisat que estava poc dotat per a qüestions monetàries. No obstant això, ell posava molt interès a seguir els camins que el portarien a les illes de la fortuna. Deixava escapar entre els seus dits l'or o la plata, l'hi donava a aquells o aquelles que estimava oportú o ho perdia tot per una idea o un pressentiment. De vegades per una dona, altres simplement per avorriment o per un plaer una mica pervers.





Hipazia Teone


Era la culminació de moltes reencarnacions, des dels mags de Babilònia, als savis d'Alexandria o els cavallers del Sant Grial. L' havia conegut en les meves vides prèvies, a l'ombra d'un Ziggurat, quan jo era una prostituta sagrada. Va ser el meu mestre gnòstic al costat de Simó a les fosques ciutats del delta del Nil.   I em va ensenyar un evangeli apòcrif en els subterranis d'una sinagoga efesia. A Venècia, va fer com que no em recordava, en no poder situar el nostre passat comú. Amb el pas dels segles, les seves motivacions s'han reduït potser a la seva curta vida. Hi havia oblidat la seva ambició d'eternitat.


Farias Paso Viola


Vaig estar amb ell el temps d'una conversa, d'un somriure, d'un tango. Li vaig ajudar a trobar refugi per a la filla d'una parella assassinada, encara que em vaig preguntar per un instant si aquesta nena no seria seva. Avui crec que no, hi ha massa solitud en aquest home com per a imaginar -lo sent pare. Sé que ha tornat sovint a Buenos Aires per saber d'ella, però en una època en què jo vivia lluny de l'Argentina.










Morgana


No és fàcil ser una fada en el tauler de les Bretanyes, a la Gran o a la Petita. Cal saber jugar amb els reis imbècils, les reines geloses, els bufons bojos i els cavallers ridículs. I tot es complica quan s'ha d'assumir un paper en els enfrontaments entre els humans, que no coneixen cap de les regles que regeixen el món. Fa mil lennis que em cansen amb els seus clams i els seus sobresalts. I encara que de vegades adopti els trets seductors d'un mariner de Malta, la mecànica humana és definitivament massa simplista per la meva vida eterna.


Madame Java

Corto Maltès va endevinar que la meva vida no sempre havia transcorregut al capdavant d'un hotel de Paramaibo. Va saber que era hàbil amb les armes blanques i ho va atribuir a la meva freqüentació de ports i mariners. No sabia que la meu agilitat, la mestria sobre el meu cos i els meus reflexos tenen bàsicament el seu origen en la pràctica dels balls sagrats de Bali. D'allò fa ja molt, va ser abans que decidís acabar al costat de l'Amaçones una existència que va començar a Indonèsia.







Boca de Oro

En aquesta família tots s'assemblen. Tots són mariners des de, com a mínim, el besavi, a qui vaig conèixer en Queimada, Brasil. També són uns mentiders, fabuladors i incurables romantics. Però Corto és el més sorprenent d'aquest llinatge. A base de no prendre's res tràgicament, de vegades acaba prenent-se seriosament. Excepte pel que fa als assumptes de diners, per als que demostra una inutilitat sorprenent. No li preocupa, és una cosa que forma part del seu encant.









Shanghaï Lil 

Sovint m'he preguntat que pensaria Corto Maltès de la nostra lluita revolucionària, de la nostra recerca de dignitat davant els colonialistes, els senyors de la guerra i els grans terratinents. Responia amb ironia a la majoria de les meves reflexions, però crec que sentia una certa admiració per la nostra lluita. Però potser els seus sentiments cap a mi eren més complexos i no depenien només d'un anàlisi polític.











Venexiana Stevenson


Sempre ha escapat als trets del meu revòlver, del qual he buidat els carregadors inútilment. Però no n'estic segura d'haver apuntat sempre bé. Normalment sóc més eficient a l'hora de lliurar-me de tots aquells que em volen arruïnar el plaer d'un botí mal adquirit. Admetem que potser la meva mà ha tremolat una mica en l'últim moment, a l'hora d'enviar a aquest vagabund seductor a l'altre món.








Tracy Eberhard 
 Quan descendia del cel, com un àngel caigut, enmig d'aquest petit grup que s'obria camí entre la densitat del bosc, amb prou feines vaig poder retenir una rialleta compulsiva. Imagineu-vos a un jove escolta amb pigues, un Mujic una mica histèric, un amerindi enamorat i un mariner seriós com un almirall. Un bonic elenc d'humanitat masculina! Inmediantament vaig sentir debilitat per Rasputin i moltes reserves cap a Corto Maltès, tot i que era conegut d'una gran amiga meva. Aquest galant, sens dubte valent i bon home, em va semblar una mica feble. Després em van dir que també podia ser dolent i cínic. Això em va tranquil.litzar.





Lady Rowena
Per un instant vaig creure que el seria l'última imatge que veuria d'aquest món. Semblava desolat per haver estat el braç venjatiu que em va portar davant d'un escamot d'execució. Semblava tan trist i somiador que, per consolar-lo, li vaig donar la meva recent estrenada creu de ferro. Aquestes tonteries de vegades els agraden als homes, però sobretot sabia que aquell regal probablement el turbaria. Tal com va passar ....






Marina Seminova
Ell té l'actitud d'un aristòcrata d'alt llinatge. I en d'altres moments, aires de murri. Sembla buscar la companyia de les dones i al mateix temps, defugir-les.  Simula estimar la tranquilitat i el silenci i li atordeix el soroll i la fúria. Cau del cel i recorre Àsia en tren blindat, mercenari dels seus somnis més que un esclau dels seus vicis o desitjos.


Esmeralda 
Ell va aparèixer a la meva vida com un marí en una taverna de pas. Va obrir la porta, es va quedar un moment, o un fragment d'eternitat, després es va tornar a anar, com si el sòl li cremés els peus, cap al pont de fusta del seu veler. Crec que sempre ha sentit per a mi una tendresa veritable i poques de les dones que s'han creuat en la seva vida poden dir tant. A vegades això em fa venir una mica d'orgull i un puntet de vanitat al cor.


Marianne
El primer és la seva forma de vestir. Un veritable encert amb el seu aire de marí desmanegat! Una barreja d'uniforme de mariner i roba de vagabund. També hi ha les expressions de la seva cara. Quin actor! La mirada boirosa, el petit somriure irònic, la barra i la tensió sàviament barrejades. Movent-se amb un aire d'indiferència pels camins del món. No tinc ni la meitat del seu talent i ell és, a més, el seu propi director d'escena. Sospito que és un home amb un narcisisme profund.






Fala Mariam 
Corto Maltès, tal com ho recordo, no és més que una silueta vista moltes vegades, a Etiòpia i a Somàlia, a Obock i a Djibouti. Cal dir que la banya d'Àfrica atrau aquest tipus d'individus, cavallers de fortuna portats per la set d'or o els somnis de glòria, venedors d'armes o d'esclaus, traficants de carn fresca, d'opi o de qat. I, tanmateix, no sembla que s'hagi dedicat a cap d'aquestes activitats. L'únic del que li vaig sentir parlar va ser d'una vaga missió de guerra contra els turcs, a més de diverses excursions perseguint miratges ... 









Mèlodie Gael
Mai vaig poder ser una bruixa en els grans sabbats al voltant dels menhirs. La meva veu i la meva arpa només s'escolten al teatre de l'exèrcit. El meu públic són soldats i joves malenconiosos. Només estimen la guerra, a la seva vella mare o les seves cosines massa joves. Els meus dits acaronant les cordes els evoquen carícies que endevíno als seus ulls. M' escolten com a la amant que somien tenir i els seus somnis me'n repugnen. L'odi que els tinc no em deixa cap altra opció. 






Mulan
Mai he tingut un client tan discret. Encara avui en dia em pregunto si va arribar mai a fumar-se una pipa d'opi en el meu establiment o si va estar amb algunes de les meves protegides. És cert que ell tenia, en aquella època, un altre amor al cap ... I, tanmateix, li encantava, en la seva joventut, freqüentar l'hampa de Moukden, apassionar-se per les arts marcials i els meandres de la nostra filosofia i de les nostres creences . Des d'aquella època llunyana no l'he tornat a veure però m'han arribat llunyans ecos de la seva vida i de les seves estades a Hong Kong, al Pacífic i a l'Àsia Central. 

Louise Brookszowyc
El recollí  ferit i vaig estar tres dies vetllant-lo a l'habitació d'una vella casa de Venècia. Somiava i delirava, va comptar sens dubte els seus secrets, però en aquell temps jo no sabia res de la seva vida. Per a mi no era més que un mariner anònim, amic de Petit Peu de Plata, i no entenia gran cosa dels seus malsons que vagaven de Moukden a Manaus, de les Cèlebes al Carib. Ho vaig entendre una mica millor més endavant, a l'Argentina, al trobar-me amb amics seus que el coneixien des de feia temps i que em van parlar molt d'ell. Però em sorprendria tornar a tenir la ocasió de sentir-lo somiar en veu alta, al meu costat. 

Kasandra
Sempre posava cara de dubte irònic quan em veia escrutar els pòsits del cafè o llegir les meves cartes de tarot. Ell creia en el destí però només en mesura que fos alguna cosa que pogués modelar ell mateix. Odia que altres li descobreixin el futur i es passa la vida fent-li prendre nous rumbs. Però reconec que sempre ha sabut fer escala a casa meva quan portava el seu vaixell cap a Rodes o Heraklion.