La història d’en Pepe del pòsit explicada a la Judith:

Ens hem de situar a Cadaqués aproximadament a l'any 1925.  Cadaqués no era aleshores el poble blanc i lluminós que ara coneixem. No existia la carretera actual - ni tant sols un camí pel lloc per on és situada actualment -  i  les comunicacions amb "la plana"  - que és com els cadaquesencs anomenen a la zona de Roses i Figueres -  es feien a peu, per un camí que encara es conserva i pel qual transitaven cada matí les dones del poble, carregades amb peix i d'altres productes per vendre al mercat de Roses.

Els seus homes mentre,   preparaven els estris per sortir a pescar, o bé conreaven l'olivar.  Era costum que gairebé tot.hom tingués un petit tros amb olivars, per garantir.se el consum d'oli i inclús poder vendre'l .  La subsistència era dura.

En Pepe  - no era Josep, ni Jep, ni Pep, era en Pepe -  ajudava al seu pare pescador, quan sortia de l'escola.  He pogut veure una foto de l' època, i era un nen esquifit i molt bru,  vestit amb una bata enorme, rodejat dels seus companys de classe tots amb bates similars, i juntament amb el professor miren tots amb cara de desconfiança a la càmera fotogràfica.

El dia a dia d'en Pepe es repartia entre l'escola, l'ajudar  a l'olivar, i quan ja va tenir una edat, sortir a pescar amb el pare i els seus companys. Sortien amb la barca d'encesa, això és una barca amb una plataforma a popa, on cremàven llenya;  el peix s'hi acostava atret per la llum, i quedava enganxat a la xarxa que prèviament havien posat a l'aigua d’altres barques.   Algunes vegades anava bé, i d'altres no tant.

Estic segur que també havia de tenir una estona per a ell i els amics, i  recordo quan m'explicava els racons que descobrien i les malifetes que de tant en tant feien  patir a gent del poble... ara també tinc un somriure a la cara.

En Pepe va anar creixent, i va arribar l'any 1936.   El cop d'estat i la guerra no van causar estralls a Cadaqués si més no inicialment.  La seva insularitat jugava a favor en aquest cas.  Però jovent del poble va haver d'anar a lluitar al front, i en Pepe va ser mobilitzat  com a mariner, i destinat al front de Madrid l'any 1937.  Moltes vegades he pensat que  la figura d'un noi de 18 anys que no havia sortit mai del seu poble, i que l'envien a Madrid com a mariner - això ja és una riota del destí -  amb un fusell a les mans,  descriu exactament l'absurditat de la guerra.

Som a l’any 1937 a Madrid,  en Pepe  amb 17 anys mobilitzat , ja forma part  de l’exèrcit republicà amb la seva lleva.  Sospito que per la forma con s’anaven desenvolupant els esdeveniments pel legítim govern republicà, el seu equipament i subministraments no eren els idonis. El “teatre” de la guerra representava a la zona en aquells moments la batalla de “Brunete,”  i  juntament amb els seus companys, van ser adscrits a la XIII Brigada Internacional.  A partir d’aquell moment,  -  m’ho repetia sempre que parlàvem del tema -  va menjar calent cada dia.    També pel que em comentava, en Pepe  no era un soldat especialment valerós que saltés de trinxera en trinxera, sinó més aviat un jove que intentava salvar la pell  enmig  del desastre que l’envoltava.  La batalla de Brunete seguia el seu curs, i a en Pepe un bon dia la sort se li va acabar. Un obús va caure al seu costat i el va ferir greument.  Traslladat a l’hospital de campanya, li van amputar la cama esquerra.  Després d’un pelegrinatge per diferents hospitals,  a començaments de l’any 1938 va retornar a Cadaqués. Mutilat, però viu.

De quina forma un pescador coix es pot guanyar la vida ?  Jo també m’he fet aquesta pregunta molts cops, i estic convençut que el procés de adaptació a la seva nova realitat devia ser molt dur. Tant com ho devia ser la postguerra a Cadaqués. Però en Pepe se’n va sortir.  Pel que sé,  tot i que no podia fer tasques des de terra degut a les seves limitacions físiques ( no podia estirar la xarxa, ni arrossegar els llaguts platja amunt) a l’hora d’embarcar-se  no tenia cap problema , i la seva habilitat amb el timó era comparable a la de qualsevol altre. 

I així van passar uns quants anys .  En Pepe a part de participar en les tasques de pesca, també havia passat a encarregar-se de la gestió administrativa  de la Confraria de Pescadors de Cadaqués. En un petit local, habilitat com a magatzem-despatx i s’encarregava de que els “papers” dels pescadors  estiguessin en ordre. La gestió d’aquella Confraria, - el Pòsit de Pescadors,  col·loquialment -   demanava cada vegada més presència, i degut a això va anant dedicant cada vegada menys temps a la pesca, i més a la gestió.  I en Pepe es va convertir en “Pepe del pòsit”.

Un bon dia va conèixer una noia que havia arribat a Cadaqués amb una família  benestant de Barcelona, com mainadera.   Temps després, es van casar.  Som pels volts de l’any 1950, i aquella noia, la Maria,  era la germana del meu avi .

Com pots comprovar no som parents directes, el meu vincle familiar amb ell vé del seu casament amb la meva tia-àvia, però t’asseguro que  aquesta  circumstància mai no ens va importar.

Som a l’any 1970. En Pepe i la Maria feia uns quants anys que eren casats.  Ja havien tingut una filla, la Carmen, que en aquella època deuria tenir uns 15 anys.  Per aquelles afinitats que es donen a les famílies,  gairebé sempre inexplicables i que fan que se senti una  estimació especial per algú,   el meu pare sempre havia estat  molt ben rebut a Cadaqués.   De ben jove ja pujava a Cadaqués, i aquesta tradició la va continuar una vegada casat  i  posteriorment amb els fills.   A l’estiu de l’any 1970  jo tinc 9 anys,  i  crec que és a partir d’aquest estiu que vaig començar a acumular records.   Tinc postals de l’època,   i  realment tot sembla des de la perspectiva actual, una mica “kish”.       Els colors, les persones, els cotxes, l’ambient ,   són a anys llum d’avui, de la mateixa forma que algú que escrigui una història similar a aquesta d’aquí a 40 anys, també ens trobarà demodeés a nosaltres. 

En Pepe ja és “Pepe del Pòsit” i tothom a Cadaqués el coneix pel mot.  També pel fet que va ser ferit a la guerra, i que porta una cama ortopèdica.  I, evidentment, jo era el nebot d’en Pepe del Pòsit.  Acostumava a passar amb ells  part de del mes de juliol i part del setembre.

La meva vida a Cadaqués quan era de vacances es diferenciava entre el període que era amb els meus pares i el període que em quedava sol, i en els anys següents, amb la meva germana. Quan era amb els  meus pares  les activitats eren les habituals que es porten a terme en família: platja, passeig etc.  El diumenge però era diferent:  aquell dia sortíem amb la barca del meu oncle  tots tres: en Pepe, el meu pare i jo.  La “Carmen”, pintada de color blanc i verd,  no era una barca molt gran, ni ens allunyàvem massa de la costa, però suposo que en aquelles dates jo també patia la síndrome de la perspectiva i  estava convençut que sortíem a realitzar una gran travessa.    Ens dirigíem a una sèrie d’esculls  que hi ha a prop de l’entrada de la badia de Cadaqués , al costat mateix de la illa de S’Arenella que s’anomenen “es Caials”.  A l’arribar al lloc el meu pare desembarca als illots i passava una bona estona agafant musclos,  el meu oncle mantenia la barca allunyada de la roca bogant  mentre pescava,  i jo mantenia una relació d’amor – odi  amb la mar.  M’explico:  abans de començar a nedar en superfície,  vaig aprendre a nedar per sota de l’aigua.  Sempre  m’ha agradat  tafanejar el fons marí.   A aquella edat m’empassava totes les pel.lícules  de la sèrie “Viaje al fondo del mar”  del submarí “Seavew”  amb l’almirall Nelson, la recordes ?  Sempre sortia algun monstre que altre que els hi complicava la vida !

Total,  que equipat amb ulleres, tub, aletes i una armilla inflable  - no sabia nedar per “sobre”, ja t’ho he dit -  em dedicava a mantenir-me al voltant de la barca i dels esculls  amb el cap a sota de l’aigua tota l’estona que el meu pare dedicava a recollir musclos. El petit  “problema”  és que érem a una zona amb aigües molt fondes, i recordo l’esglai que em produïa  veure  - millor dit “no veure” – el fons.   Em trobava surant suspès sobre el que jo aleshores considerava  un abisme blau inabastable just a sobre  del que quedava del vaixell “Llanishen ”   enfonsat al mateix lloc  molts anys enrera. 

I segur que algun dels monstres de “Viaje al fondo del mar” es preparava per cruspirse-me en venjança per la carnisseria que estava fent el meu pare entre els seus amics musclos.  Encara recordo la rialla del meu oncle quan de tant en tant  jo tornava a la barca a refer-me.

Cap a les dues de la tarda  tornàvem cap a casa, amb 5 o 6 quilos de musclos,  alguna ostra  i el peix que havia pescat en Pepe.  Abans però havíem  desembarcat a la platja que hi ha davant el “Casino” de Cadaqués, i fent lliscar la barca estirant d’un cap sobre unes fustes enseuades – “es palanquis –“, la pujàvem a terra, deixant-la  lluny de les onades i preparada per la següent  sortida.

 A l’hora de dinar, mentre ens menjàvem una bona olla de musclos bullits  al vapor,  no podia menys que pensar que per aquella vegada me n’ havia sortit....havia pogut enganyar als monstres, ja ja ja !

  

Els estius a Cadaqués sense els pares eren més estiu.  Els nens – i les nenes també – sense el control patern campen amb més llibertat,  pensen que es menjaran el món. Ho veig – i ho comprenc – ara quan observo el meu fill. Té 17 anys, crec que t'ho havia dit, i està en aquella edat que es creuen immortals, i fan del “això no em pot passar a mi” el seu lema de vida.  No puc menys que pensar quan jo tenia 16 anys, alguna vegada ens havíem jugat la vida amb aquella inconsciència que caracteritza a la “càndida adolescència”,  ara em poso a la pell dels que es quedaven a casa patint...Però això és una altre història, i m'estic anant.....

  

Els estius a Cadaqués sense els pares eren més estiu.  M'aixecava cap a les 9, quan ja el meu oncle i la meva cosina havien marxat a treballar.  La meva tia Maria (era la germana del meu avi,  però sempre li dèiem “tia”)  em preparava l'esmorzar,  i gairebé sempre  em donava un ou cru al qual li havia fet dos petits forats als extrems amb una agulla.  I xuclant xuclant, l'ou s'acabava i jo marxava al carrer.

Alguna vegada feia els encàrrecs, com comprar el pa, la fruita o anar a buscar el peix que ja el meu oncle havia escollit i pagat.  Si era un dia d'aquests, recollia la compra , passava a saludar al meu oncle al seu despatx del “Pòsit de Pescadors” i tornava cap a casa. Després  sortia de nou.   A Cadaqués no hi ha distàncies, i tot això es podia fer en un temps raonable.

Si feia un bon dia, agafava el pescall i aleshores em posava a la riba, davant del restaurant “Sa Gambina”.  Amb una mica de sardina no gaire fresca com esquer,  podia treure en un matí de 6 a 10 gobits de grandària més que suficient,  i t'asseguro que ben fregidets per sopar eren deliciosos.

A Cadaqués es feia horari europeu. Amb això et vull dir que a la 1 del migdia havíem de ser a taula per dinar,  i a les 9 del vespre preparats per sopar.   Per tant, una mica abans de l'hora de dinar, quedava amb el meu oncle al davant del Casino, li ensenyava la pesca del dia  ( i rebia amb orgull la seva aprovació) i tot xino - xano anàvem caminant cap a casa. Pel tema de la seva cama ortopèdica  caminàvem a un pas contingut però constant. Si teníem temps, preníem un petit aperitiu al “Bar Boya” - ara Bar Boia-, al costat del passeig, de passada entràvem a l'estanc,  i ja enfilàvem la pujada cap a casa.    El dinar servia per explicar les meves proeses amb l'ham, i de tant en tant el meu oncle ens regalava amb alguna història de la seva joventut, i compartia amb mi els racons on podria trobar pesquera abundant.  I t'asseguro que funcionava.  Es coneixia amb perfecció tots els llocs on hi havia  possibilitats de pescar, l'hora a la que podria trobar els peixos, i inclús quin tipus de peix hi havia.  I mentre explicava tot això,  anava pelant el préssec amb la seva navalla, i s'acabava el got de vi. Ell bevia poca aigua per dinar.  La seva màxima era “l'aigua espatlla camins”  i si bé al principi  - per raons d'edat – no l'acompanyava en la beguda, a mida que vaig anar creixent  vaig comprendre que davant un bon dinar, s'havia de deixar que l'aigua continués fent allò pel que havia estat creada....espatllar camins.

 En aquella època  recordo una tarda en que el temps es va girar de cop, va començar a ploure amb intensitat, i  vaig veure com la meva tia començava a posar cubells a sota de les canonades de desguàs de la taulada.   Li vaig preguntar perquè ho feia, i la resposta em va deixar parat, per la seva senzillesa: emmagatzemar  aigua dolça per regar les plantes.  L'aigua que sortia per l'aixeta, era salobre degut al fet que els pous d'aigua dolça que subministraven la xarxa pública de Cadaqués eren sobreexplotats  (ja feia uns anys que arribava turisme, però les infraestructures eren encara les mateixes que molts anys enrera) i s'havien començat a salar per infiltració del mar.  Resultat: amb l'aigua corrent poca cosa es podia fer, tret de rentar i cuinar (amb reserves).  Això es sol.lucionava a l'època d'estiu amb l'arribada dues vegades al dia del “barco de l'aigua” - si no recordo malament a les 11.00 i a les 5 de la tarda -  que transvasava centenars de milers de litres d'aigua als dipòsits municipals.  Això va durar uns anys els estius, fins que la xarxa de Cadaqués es va connectar a la xarxa pública de Roses i Figueres,  mitjançant  canonades que arriben fins un gran dipòsit que hi ha passat el coll de “SaPerafita”. 

Encara avui, si coneixes el lloc exacte, a uns 3 metres de fondària, es troba una àncora del “barco de l'aigua”, que va quedar abandonada fa molts anys.  És molt gran, i alguna barca la utilitza a l'estiu com punt d'amarratge.

Desprès de dinar, el meu oncle Pepe tornava al pòsit, la meva cosina Carmen al seu treball, la meva tia Maria sortia, i jo em dedicava a llegir. 

Una de les coses que més m’agradava al visitar al meu oncle al seu despatx, era la multitud d’objectes que hi havia a l’espai.     L’edifici on era el Pòsit de pescadors encara es conserva.  Ara  l’edifici rep el nom de “Marmessoria del General Escofet”, que sembla que era l’ús al que era destinat en un principi, gestionar la Fundació del General Escofet, nascut a Cadaqués.  Per tant hauria recuperat el nom.

Actualment l’edifici ha estat reestructurat,  als baixos hi ha la llar d’infants municipal “Es Papanell”. Físicament està situat al carrer d’es Cotxe, darrera del  “Casino” . 

Quan anava a veure’l,  pujava  per unes escales amples.  Feia olor a humitat. El seu despatx era gran,  amb mobles tipus “americà” en fusta:   taula ,  arxivador, cadira de despatx .  La taula era d’aquelles amb molts calaixets, que es podia tancar amb una mena de persiana de fusta.   La màquina d’escriure era la típica Olivetti de color gris, ampla i de formes arrodonides.   Feia servir el paper de calca amb escreix,  i utilitzava un vell tampó de tinta amb el que jo jugava,  tamponejant a tort i a dret.    Quan recordo les condicions “ofimàtiques”  del despatx, no puc menys que somriure, i pensar que “los tiempos adelantan que és una barbaridad”, ja ja ja !

Darrera de la taula de treball, hi havia una gran prestatgeria amb milions d’hams de totes les mides i  diàmetres   ( o almenys m’ho semblava  mi).  Hams petits per pescar güiules i  baboses, i  de més gruixuts per aguantar l’estrabada del llobarro o l’orada.  Suposo que  a aquestes alçades ja t’has imaginat que el meu oncle i aquell magatzem eren el meus proveïdors oficials d’arts de pesca, ja ja.    Contràriament a la resta de mortals,  els nens de Cadaqués no pescaven amb canya,  sinó que ho feien amb pescalls – paraula que ja coneixes -  Un pescall és un tros de suro, tret de la mateixa surera, al que s’afegeixen  30, 50,  60 metres de fil de niló de pescar, d’un gruix relacionat amb l’ham que hi poses.  Un ham fort, destinat a enganxar peixos forts i  difícils de treure, ha de portar un fil resistent.   A  3 o 4 pams per sobre de l’ham, s’hi posa un plom que porti ràpidament  l’esquer i l’ham al fons.

I evidentment, jo pescava com els nens de Cadaqués.

Recordo la destresa dels dits d’en Pepe  al lligar l’ham al fil de pescar mitjançant una sèrie de moviments que semblaven passis màgics. I de debò ho devien d’ésser de màgics, perquè mai  es va desfer un nus dels que feia.   Per finalitzar, i donar-li més fortalesa al conjunt, mossegava l’extrem del fil amb les dents, i estirava.  Quan acabava i m’ho donava, jo estava convençut que amb aquell pescall podria arrossegar una balena fins a la platja !!

Però l’objecte que  més m’impressionava de tot aquell conjunt era l’escopeta llençacaps.

El pòsit de pescadors emmagatzemava  totes les relíquies que s’havien utilitzat al llarg dels temps.    Els pescadors de Cadaqués temps enrera,  quan algun vaixell era en perill pel mal temps, sortien al rescat amb una barca de salvament.  Un dels estris d’aquesta barca era una mena d’escopeta que disparava un ganxo de ferro al que anava lligat un cap de corda, i que impulsat per l’escopeta arribava  als nàufrags.   El fet de tenir.la a les mans i pensar en  les situacions en que s’havia utilitzat, m’emocionava.  Josep Pla en parla al seu llibre “Coses del Mar” en l’episodi del naufragi del vaixell  “Duamont” al costat de l’illa de S’Arenella, de la tasca del grup de salvament de Cadaqués.

Moltes vegades anava a buscar al meu oncle al Pòsit, minuts abans de les 7 de la tarda, que era quan acabava de treballar.  Sabia que  de les 7 a les 8  hores seuríem a la part de fora del  “Casino ”, a 50 metres del pòsit.   Durant aquesta estona  en Pepe, en “Perlet” i altres amics seus    - i jo amb ells – seiem i miràvem passar la gent per davant de l’establiment.  És una pràctica que hores d’ara és plenament vigent , encara es conserva.   I tan a l’actualitat com fa 30 anys,  passar pel davant de la façana del “Casino” era com estar a l’aparador,  lloc de pas obligat pels que volien figurar,  pels aleshores anomenats “hippies”,  pels de la “gauche divine”,  pels artistes, per les sueques, etc etc.

I els cadaquesencs – i els que no ho som de naixement però si de vocació -  se’ls miraven i i se les miraven, amb més o menys interès. Tal com ara continuem fent.