MARS DEL SUD "Sota els 40º de latitud sud no hi ha llei. Sota els 50º, no hi ha Déu"

A la deriva

2011-03-16T20:21:00.000+01:00

Sunu Gaal (2)

2011-01-11T22:27:00.000+01:00

Com deia a l'anterior "post", M'bour és un dels principals "ports" pesquers del Sénégal. Cada tarda a partir de les 5 comencen a arribar les "gaal" amb els pescadors que s'han passat tota la jornada a la mar, i ràpidament descarreguen la seva càrrega de peix cap al mercat local o bé per distribuir.ho.

El "toubab" que vulgui comprar peix haurà de regatejar, amb el convenciment íntim, que per molt bó que hagi estat el regateig, sempre acabarà pagant mes que un natural del país.

Una vegada tancada la compra, cal escatar el peix i tallar.ho. D'això s'encarregaran dues dones, que no són les que ens han venut el peix. L'una escata amb un estri artesanal i l'altra talla, fent servir inclús un matxet de tallar canya. I ens cobraran per la feina, es clar (1000 CF, poc més d'un euro cadascuna). La nostra ombra en tot aquest procés ha estat un noiet que s'ens ha enganxat des del mateix moment que hem trepitjat el mercat, amb un assortit de bosses de plàstic penjades de la perxa de fusta. A les bosses que ens vendrà hi anirà a parar el peix.

Sopar de cap d'any: gambes i camarons. I pel peix, (el vermell el van anomenar "grand roger") res millor que una tiboudiene, plat nacional de Sunu gaal. Arros amb peix i verdures, cuinat a casa dels nostres amics, i menjat a la manera tradicional: asseguts a sobre d'una catifa i amb la mà, d'una safata comuna.

I per finalitzar la cerimònia del te. Es serveix tres vegades: la primera, el te és amarg com la mort. La segona, el té es dur com la vida. I la tercera, és dolç com l'amor. La cerimonia del te pot durar hores, però el fet és que acompanyats de persones com els nostres amics i la seva família, el temps deixa de tenir importància.

SUNU GAAL

2011-01-07T13:03:00.001+01:00

Uns dies d'estada a l'Àfrica, Sénégal concretament. Multitud d'imatges que després de la tornada rememoro contínuament: Dakar, Gorée, Bandia, Sine Salum, Joal - Fadiout, poblats remots, baobabs, circulació caòtica, les seves gents, escoles rurals, i sobre tot M'bour.

M'bour és una població d'uns 180.000 habitants, situada a la costa, a uns 80 quilòmetres al sud de Dakar. Cada tarda, entre les 5 i les 6, arriben a la platja les embarcacions que a Espanya algú va batejar amb el nom de "cayucos", però que en wolof, un dels idiomes majoritaris a Sénégal, reben el nom de "gaal". De fet, el nom de Sénégal és una mala traducció de la denominació wolof "sunu gaal" ( nostra piragua). Els wolof i sobre tot els sérere són molt bons navegants. De fet amb les "gaal" de més eslora, poden estar embarcats fins a 20 dies, surcant les aigües fins a Gàmbia i el sud de Sénégal, realitzant pesquera. I amb aquestes mateixes han arribat fins a les Canàries, situades més de 2000 quilòmetres al Nord, buscant la porta d'entrada a Europa.

Doncs això, entre les 5 i les 6 de la tarda arriben a les platjes de M'bour centenars de les "gaal" que han estat pescant durant tot el dia. Encara queda peix a la zona, tot i que les multinacionals de la pesca que operen en aquestes aigües s'esforcen cada dia més en esquilmar el que queda. Però això es tema d'un altre post.

Part de la pesca es queda al mercat local, i d'altra ràpidament és trasllada en furgons isotèrmics cap a Dakar per la seva distribució nacional i internacional. L'espectacle és difícil de descriure amb paraules, per això us passo unes fotografies. Llàstima que no pugui incloure l'olor a mar, a peix, a gent....

Com us deia, amb l'arribada del peix a la platja, comença la distribució al mercat local i la distribució cap a Dakar amb camions. La compra al mercat és tota una experiència que recomano. Mires, tries, regatejes, pel fet de ser "toubab" (turista blanc) pagaràs més, però això ja ho assumeixes. Quan tinguis la peça a les mans, et portaran a les "escatadores", dones que es dediquen únicament a escatar el peix, i que cobren per això. Mentre passen totes aquestes coses, tens al voltant nois amb una mena de perxa de fusta on i pengen bosses de plàstic de diferents tamanys, on finalment anirà a parar el peix. També la pagaràs, la bossa.

El que aquí es realitza a la mateixa parada del mercat on compres el peix, - sense regatejar - allà la feina passa per tres mans diferents. És una forma de repartir guanys a més persones. Ho trobo just.

En un proper post penjarè alguna foto d'aquest procés.

Barcelona World Race 2010

2010-12-17T20:51:00.041+01:00

El dia 31 de desembre comença la "Barcelona World Race 2010". Aquí us deixo el link a la seva pàgina web:

http://www.barcelonaworldrace.org/ca/index.php

No és però el primer cop. El dia 11 del mes de novembre de l'any 2007, va sortir per primer cop de Barcelona. Aquí teniu un vídeo promocional del "youtube" i unes fotos

I dues filmacions més del "youtube" amb imatges de l'edició de l'any 2007, per promocionar la edició actual. Un d'ells ja el coneixeu per la TV.

Bona proa i bon vent a tots els participants !!!

Homes i Dones de mar

2010-11-23T18:49:00.002+01:00

AQUESTES FOTOGRAFIES HAN ESTAT FETES AL MUSEU DE LA PESCA DE PALAMÓS. VISITA ( PRESENCIAL, NO VIRTUAL) ALTAMENT RECOMANABLE.

FEU UN TASTET....... http://www.museudelapesca.org/

El pais de l'avi Firmo

2010-11-06T14:43:00.001+01:00

Remenant papers per casa, he recuperat un programa de les festes de Santa Esperança de l'any 1974 a Cadaqués. Són les festes d'hivern, i aquell any es van celebrar els dies 17,18 i 19 de desembre.

Crec que el relat que en Firmo Ferrer Sala, "l'avi Firmo" ens fa de tota la costa de Cadaqués a la mar d'amunt i la mar d'avall és molt interessant. Un document molt bó, que reproduiré totalment. I començo, per la introducció tot respectant el format i redacció original:

"Enguany incluïm dintre del folletó del programa de Festes de Santa Esperança una obra que hem considerat interessant. No ja pel seu valor literari - encara que aplaudim l'esforç de l' avi Firmo en presentar-ho d'una manera més o menys airosa- sinó pel seu contingut documental, ja que nosaltres no coneixem cap altre document que ens detalli, com aquest, els noms de la nostra costa.

Hem volgut guardar fidelitat a l'original i hem procurat que passi a l'imprenta tal com fou escrit fa ja molts anys.

L'avi Firmo ha estat un dels pescadors més complerts que hi ha hagut a Cadaqués.

Junt amb ell, amb aquesta publicació volem rendir homenatge a tots aquells vells pescadors que, a so de rems i de vela, recorrien tots aquests racons i puntes de la nostra costa i han fet que els noms arribessin fins a nosaltres.

Per a ells va, doncs, el nostre més emotiu record."

I a continuació reprodueixo el document. En sóc conscient que haureu de fer un esforç visual per llegir-ho. Si cliqueu a sobre de la imatge, el podeu veure al visor de fotografies que tingueu instal.lat a una grandària suficient.

Ha tornat Sant Narcís

2010-11-06T13:57:00.000+01:00

Tot i que ja s'acaben, de nou fires per Girona. I recollint allò de que val més una imatge ( i més si és bona, je je) que mil paraules, us deixo amb el que per a mi és el símbol per excelència de les fires a Girona

Martínez, Fredriksen, Andreassen

2010-10-24T22:13:00.000+02:00

Avui, viatge cap a la zona de Gandesa, Tarragona. Concretement a un llogarret que mai havia sentit abans, però que a partir d'ara ja és "familiar". Les Camposines, terme de La Fatarella, on es troba l'ermita templària de Sant Bartomeu i que durant la guerra espanyola 1936-1939 va resultar ser un turó estratégic per a les comunicacions de l'exèrcit del legítim govern republicà.

Durant 115 dies, els que va durar la ofensiva de l'exèrcit popular republicà en un intent de trencar les línies de l'exèrcit franquista tot creuant el riu Ebre, es va desenvolupar la batalla més important i cruenta de tota la guerra.

Resultat final: retirada de l'exèrcit republicà, compte enrera cap al final de la guerra i l'exili ja que l'exèrcit franquista a partir d'aquest moment ja tenia les portes obertes cap a Barcelona, i el que és més important: milers de morts i desapareguts entre els combatents. Entre 20.000 i 30.000 mil.

Un d'ells és un tiet-avi matern a qui mai he conegut. Ell va ser un d'aquets milers de morts i desapareguts, i que des d'avui ho serà una mica menys, de desaparegut. El seu nom està inscrit, juntament als de 1144 companys seus més, a les plaques que han estat instal.lades al Memorial de les Camposines.

Maig vaig conèixer al meu parent, i mai vaig conèixer als germans Fredriksen ni als germans Andreassen. L' un va anar al parar al front, a lluitar a una guerra que malgrat tot, s'estava portant a terme al seu pais. Als germans nòrdics , d'aquesta matança no en tenien perquè en saber res. Però hi eren, entenc que voluntàriament. Per ideals, en diuen.

Martínez, Fredriksen, Andreassen, heu retornat.

Imatges de l'estiu

2010-10-09T21:27:00.051+02:00

Després d'un quants dies d'absència (més de dos mesos, deu n'hi do) faré un petit repàs de l'estiu amb imatges, sense comentaris. Una bona combinació de muntanya, mar, i urbs. Bona retrobada !

De petits, l'anomenàvem "l'aleta de tauró"

Plànol de la zona d'Estany Gento

Arribant a refugi Colomina

Negociant el "pas de l' ós"

Helicòpter de bombers, en recerca

Cap a refugi Josep Maria Blanc

Per l'antiga via del trenet d'Estany Gento a Capdella

Hi ha llum al final del túnel

Pujant al Puigmal: Fontalba-Puigmal-Núria-Fontalba, 5 hores

Cim del Puigmal

Paris, oh la là !!

Gàrgoles

Ponts del Sena

Montmartre

Molt francés tot

Cortàzar

Pompidou

Peniche

Louvre

Un bonic nom....premonitori ?

...tripulants de la "Capitaine Fracasse" ?

La "Joana U" amb la Mare de Deu del Carme

El que passa quan es trenca el fondeig

El meu fondeig ja el vaig reforçar al començar la temporada

No passa inadvertit en "Pepe", no....

El millor lloc de Portlligat

I l'estiu ja s'acabat ! No queden velers, ni noies que beuen cervesa Estrella mentre ballen al voltant del foc.......fins l'any vinent.

Apóstolos Mangouras

2010-07-21T14:30:00.000+02:00

L'anàlisi de l'actuació del capità Apóstolos Mangouras des que va sentir l'estrèpit que va sacsejar el Prestige a les 15.10 hores del dia 13 de novembre de 2002, fins la tarda del dia 15 de novembre, quan va abandonar el vaixell, ens revela un gran professional , la capacitat i coratge hagués merescut el reconeixement de la societat. Enmig del pànic desencadenat a bord, amb el petroler escorant a velocitat de naufragi mentre navegava amb rumb sud pel dispositiu de separació de trànsit de Finisterre, afrontant amb esforç un dur temporal, Mangouras va mantenir la ment clara i l'ànim sencer. Davant el desconeixement precís del que havia succeït, hagués estat comprensible que el capità es mostrés vacil lant mentre remenava les nombroses hipòtesis possibles: una explosió?, Una col.lisió inexplicable?, Una onada rompent?, Venia de fora, o allò estava causat per una fallada estructural? Però no va vacil.lar, sinó que va adoptar amb rapidesa i encert les seves decisions. Dues d'elles han estat qüestionades amb posterioritat pels que només busquen una perxa de la qual penjar la responsabilitat per la posterior tragèdia.

En primer lloc, la decisió de demanar als serveis de salvament l'evacuació de la tripulació. Una mesura inobjectable des de tots els punts de vista si tenim en compte l'estat del vaixell, escorat a estribord uns 25 graus, sense màquina i castigat amb ferocitat per onades de fins a vuit metres d'alçada, i la situació de 27 persones que es veien a tràngol de perdre la vida perquè temien amb tota lògica que el petroler acabaria donant la volta.

En segon lloc, la capacitat d'identificar el perill més urgent i de fer-hi front de la manera més adequada. Mangouras s'observa la velocitat amb què s'escora el vaixell i dedueix que al casc se li ha obert una via d'aigua de grans dimensions per on estan entrant unes mil tones d'aigua per minut. A més, les tapes dels tancs de babord han saltat i el fuel està escapant d'aquests tancs. Hi ha un risc real que el vaixell adopti un grau d'inclinació irreversible si els pesos estribord-babord segueixen descompensats. Qualsevol nou balanç a estribord pot arribar a superar l'angle límit d'estabilitat transversal. El urgent llavors és eliminar l'escora. Però no hi ha màquina ni caldera que permeti utilitzar les bombes per a efectuar un transvasament de càrrega. El capità ordena l'únic al seu abast: que alguns homes obrin les vàlvules de coberta dels tancs de llast de babord, buits i intactes, per inundar per gravetat i adreçament així el vaixell. Els tripulants es juguen la vida en una coberta inclinada, convertida en una pista de patinatge pel fuel i escombrada per onades gegantines. Però ho aconsegueixen. Mangouras no ignora que la inundació dels tancs de babord produirà sobreesforços en l'estructura del vaixell, però sap que hi haurà temps per corregir més endavant. El prioritari era superar el perill imminent.
Fins l'arribada dels helicòpters de rescat, unes dues hores després de l'avaria inicial, a bord del Prestige s'estén una confusió de mort. Els cambrers i el personal de cuina corren pels passadissos mentre es col loquen les armilles salvavides (alguns d'ells furgaven entre les seves pertinences per salvar el més estimat), els Greixadors i mariners lliures de guàrdia pugen espantats al Pont per saber què està passant, alguns oficials estan paralitzats pel terror, hi ha tripulants que ploren desesperats. Tots tornen la vista cap al capità. Mangouras no va perdre la serenitat en cap moment i el seu exemple va ser decisiu perquè el primer oficial, el cap de màquines i uns pocs tripulants amb més tremp executessin les seves instruccions i organitzessin la feliç evacuació de la nau.

Apóstolos Mangouras atén tots els fronts que li permet la seva humanitat: parla per VHF amb la torre de Finisterre, posa a resguard els documents essencials del vaixell, imparteix ordres, informa al seu armador, tranquil.litza a uns, commina als altres, vigila la reunió de els seus homes en el lloc previst per al salvament, fatiga d'aquí cap allà i pregunta per ràdio als vaixells presents a la zona si comproven visualment que el Prestige està adreçament. Quan confirma l'èxit del seu maniobra i s'entreveu la possibilitat que el vaixell no es perdi, pren una determinació valenta a la qual més tard, els que van condemnar al vaixell amb la seva absurda decisió de tornar a tirar cap al temporal, voldran furtar bona part de el seu valor: ell no abandonarà la nau. Una decisió com aquesta no es pren pensant en els béns materials en joc. Mangouras romandre a bord del Prestige, arriscant la seva vida, per pur sentit de la responsabilitat, perquè no volia veure el mar, aquest mar que de tant mirar-lo ja és part de la seva retina, podrit amb el carregament de fuel pesat que transportava.

El cap de màquines i el primer oficial resolen secundar el capità, seguir amb ell fins al final. Quina amarga ironia els reserva la vida! Si Apóstolos Mangouras s'hagués marxat del Prestige amb la resta de la dotació, com li urgia a fer-ho des dels helicòpters, s'hagués estalviat el calvari judicial al que ara està sotmès. Ningú hauria pogut retreure res, ni per descomptat acusar-lo de "desobediència", i tampoc crec que a ningú se li hagués ocorregut imputar a ell com a capità un impossible "delicte ecològic".

Durant la nit del 13 de novembre, en aquestes fatídiques hores en què es va forjar la mentida de la seva desobediència, el capità Mangouras va ser en realitat víctima innocent de l'embolic permès per unes autoritats que tanquen els ulls davant la contractació privada d'un remolcador vinculat en exclusiva als serveis públics de salvament. I víctima també del insensat prejudici dels qui ordenen al bot allunyar de la costa el petroler accidentat, posar-lo de nou proa del temporal, en lloc de procurar el refugi necessari per partida la seva càrrega.

Va ser per amagar tanta corrupció i tanta incompetència pel que les autoritats van detenir Apóstolos Mangouras quan aquest va baixar de l'helicòpter que l'havia rescatat. Des de llavors ha suportat anys de privació de llibertat i un calvari processal incomprensible. No perdo l'esperança que algun dia li tributin l'homenatge que es mereix.
Traducció de l'article de J. Zamora Terrés, penjat a "Naucher"

Les dones d'en Corto Maltés

2010-07-06T00:44:00.097+02:00

Pandora Groovesnore

No és només una noia de la qual enamorar-se. Perquè no sap res d'aquesta alquímia estranya que envaeix el cos i l'ànima, una agitació de vegades acceptada, però que sovint es destrueix per la seva pròpia violència. Jo només vaig veure l'aspecte insignificant, l'aspecte efímer. Estic disposada a lamentar al llarg d'una existència que, sens dubte no

m' oferirà més que els pàl.lids reflexos d'una evidència rebutjada. No és veritat, Corto Maltès?

Soledad Lokäarth

Els tribunals de justícia i les comissaries de policia no són els llocs més comuns per als angeles de la guarda. I no obstant això hi he trobat sovint la mirada benèvola de Corto Maltès, entre el públic de la sala o en els passadissos dels acusat. Els atzars de la vida han fet que aquests llocs ens resultin familiars, sobretot per a mi, però també a aquest marí, assegut incòmode en un banc de fusta, entre quatre parets, quan a ell el que millor li escau són els horitzons llunyans i les hamaques a l'aire lliure.

Banshee O'Danann

En la cosmogonia celta, el poder del son és tan real com l'empremta d'una petjada. Les boires d'Irlanda donen a les coses aquests contorns borrosos de tot allò que he decidit oblidar. Però n'hi ha prou la llum d'un matí d'hivern perquè tot reaparegui amb la violència d'un dolor intacte. L'oceà i el granit no són tendres companys, fa que les absències siguin més definitives, destrueixen la complaença del lament i donen a la lucidesa la seva autèntica dimensió. Per això mai he oblidat Corto Maltès.

Morgana Dias Do Santos Bantam

Boca d'Or ja m'havia avisat que estava poc dotat per a qüestions monetàries. No obstant això, ell posava molt interès a seguir els camins que el portarien a les illes de la fortuna. Deixava escapar entre els seus dits l'or o la plata, l'hi donava a aquells o aquelles que estimava oportú o ho perdia tot per una idea o un pressentiment. De vegades per una dona, altres simplement per avorriment o per un plaer una mica pervers.

Hipazia Teone

Era la culminació de moltes reencarnacions, des dels mags de Babilònia, als savis d'Alexandria o els cavallers del Sant Grial. L' havia conegut en les meves vides prèvies, a l'ombra d'un Ziggurat, quan jo era una prostituta sagrada. Va ser el meu mestre gnòstic al costat de Simó a les fosques ciutats del delta del Nil. I em va ensenyar un evangeli apòcrif en els subterranis d'una sinagoga efesia. A Venècia, va fer com que no em recordava, en no poder situar el nostre passat comú. Amb el pas dels segles, les seves motivacions s'han reduït potser a la seva curta vida. Hi havia oblidat la seva ambició d'eternitat.

Farias Paso Viola

Vaig estar amb ell el temps d'una conversa, d'un somriure, d'un tango. Li vaig ajudar a trobar refugi per a la filla d'una parella assassinada, encara que em vaig preguntar per un instant si aquesta nena no seria seva. Avui crec que no, hi ha massa solitud en aquest home com per a imaginar -lo sent pare. Sé que ha tornat sovint a Buenos Aires per saber d'ella, però en una època en què jo vivia lluny de l'Argentina.

Morgana

No és fàcil ser una fada en el tauler de les Bretanyes, a la Gran o a la Petita. Cal saber jugar amb els reis imbècils, les reines geloses, els bufons bojos i els cavallers ridículs. I tot es complica quan s'ha d'assumir un paper en els enfrontaments entre els humans, que no coneixen cap de les regles que regeixen el món. Fa mil lennis que em cansen amb els seus clams i els seus sobresalts. I encara que de vegades adopti els trets seductors d'un mariner de Malta, la mecànica humana és definitivament massa simplista per la meva vida eterna.

Madame Java

Corto Maltès va endevinar que la meva vida no sempre havia transcorregut al capdavant d'un hotel de Paramaibo. Va saber que era hàbil amb les armes blanques i ho va atribuir a la meva freqüentació de ports i mariners. No sabia que la meu agilitat, la mestria sobre el meu cos i els meus reflexos tenen bàsicament el seu origen en la pràctica dels balls sagrats de Bali. D'allò fa ja molt, va ser abans que decidís acabar al costat de l'Amaçones una existència que va començar a Indonèsia.

Boca de Oro

En aquesta família tots s'assemblen. Tots són mariners des de, com a mínim, el besavi, a qui vaig conèixer en Queimada, Brasil. També són uns mentiders, fabuladors i incurables romantics. Però Corto és el més sorprenent d'aquest llinatge. A base de no prendre's res tràgicament, de vegades acaba prenent-se seriosament. Excepte pel que fa als assumptes de diners, per als que demostra una inutilitat sorprenent. No li preocupa, és una cosa que forma part del seu encant.

Shanghaï Lil

Sovint m'he preguntat que pensaria Corto Maltès de la nostra lluita revolucionària, de la nostra recerca de dignitat davant els colonialistes, els senyors de la guerra i els grans terratinents. Responia amb ironia a la majoria de les meves reflexions, però crec que sentia una certa admiració per la nostra lluita. Però potser els seus sentiments cap a mi eren més complexos i no depenien només d'un anàlisi polític.

Venexiana Stevenson

Sempre ha escapat als trets del meu revòlver, del qual he buidat els carregadors inútilment. Però no n'estic segura d'haver apuntat sempre bé. Normalment sóc més eficient a l'hora de lliurar-me de tots aquells que em volen arruïnar el plaer d'un botí mal adquirit. Admetem que potser la meva mà ha tremolat una mica en l'últim moment, a l'hora d'enviar a aquest vagabund seductor a l'altre món.

Tracy Eberhard

Quan descendia del cel, com un àngel caigut, enmig d'aquest petit grup que s'obria camí entre la densitat del bosc, amb prou feines vaig poder retenir una rialleta compulsiva. Imagineu-vos a un jove escolta amb pigues, un Mujic una mica histèric, un amerindi enamorat i un mariner seriós com un almirall. Un bonic elenc d'humanitat masculina! Inmediantament vaig sentir debilitat per Rasputin i moltes reserves cap a Corto Maltès, tot i que era conegut d'una gran amiga meva. Aquest galant, sens dubte valent i bon home, em va semblar una mica feble. Després em van dir que també podia ser dolent i cínic. Això em va tranquil.litzar.

Lady Rowena

Per un instant vaig creure que el seria l'última imatge que veuria d'aquest món. Semblava desolat per haver estat el braç venjatiu que em va portar davant d'un escamot d'execució. Semblava tan trist i somiador que, per consolar-lo, li vaig donar la meva recent estrenada creu de ferro. Aquestes tonteries de vegades els agraden als homes, però sobretot sabia que aquell regal probablement el turbaria. Tal com va passar ....

Marina Seminova

Ell té l'actitud d'un aristòcrata d'alt llinatge. I en d'altres moments, aires de murri. Sembla buscar la companyia de les dones i al mateix temps, defugir-les. Simula estimar la tranquilitat i el silenci i li atordeix el soroll i la fúria. Cau del cel i recorre Àsia en tren blindat, mercenari dels seus somnis més que un esclau dels seus vicis o desitjos.

Esmeralda

Ell va aparèixer a la meva vida com un marí en una taverna de pas. Va obrir la porta, es va quedar un moment, o un fragment d'eternitat, després es va tornar a anar, com si el sòl li cremés els peus, cap al pont de fusta del seu veler. Crec que sempre ha sentit per a mi una tendresa veritable i poques de les dones que s'han creuat en la seva vida poden dir tant. A vegades això em fa venir una mica d'orgull i un puntet de vanitat al cor.

Marianne

El primer és la seva forma de vestir. Un veritable encert amb el seu aire de marí desmanegat! Una barreja d'uniforme de mariner i roba de vagabund. També hi ha les expressions de la seva cara. Quin actor! La mirada boirosa, el petit somriure irònic, la barra i la tensió sàviament barrejades. Movent-se amb un aire d'indiferència pels camins del món. No tinc ni la meitat del seu talent i ell és, a més, el seu propi director d'escena. Sospito que és un home amb un narcisisme profund.

Fala Mariam

Corto Maltès, tal com ho recordo, no és més que una silueta vista moltes vegades, a Etiòpia i a Somàlia, a Obock i a Djibouti. Cal dir que la banya d'Àfrica atrau aquest tipus d'individus, cavallers de fortuna portats per la set d'or o els somnis de glòria, venedors d'armes o d'esclaus, traficants de carn fresca, d'opi o de qat. I, tanmateix, no sembla que s'hagi dedicat a cap d'aquestes activitats. L'únic del que li vaig sentir parlar va ser d'una vaga missió de guerra contra els turcs, a més de diverses excursions perseguint miratges ...

Mèlodie Gael

Mai vaig poder ser una bruixa en els grans sabbats al voltant dels menhirs. La meva veu i la meva arpa només s'escolten al teatre de l'exèrcit. El meu públic són soldats i joves malenconiosos. Només estimen la guerra, a la seva vella mare o les seves cosines massa joves. Els meus dits acaronant les cordes els evoquen carícies que endevíno als seus ulls. M' escolten com a la amant que somien tenir i els seus somnis me'n repugnen. L'odi que els tinc no em deixa cap altra opció.

Mulan

Mai he tingut un client tan discret. Encara avui en dia em pregunto si va arribar mai a fumar-se una pipa d'opi en el meu establiment o si va estar amb algunes de les meves protegides. És cert que ell tenia, en aquella època, un altre amor al cap ... I, tanmateix, li encantava, en la seva joventut, freqüentar l'hampa de Moukden, apassionar-se per les arts marcials i els meandres de la nostra filosofia i de les nostres creences . Des d'aquella època llunyana no l'he tornat a veure però m'han arribat llunyans ecos de la seva vida i de les seves estades a Hong Kong, al Pacífic i a l'Àsia Central.

Louise Brookszowyc

El recollí ferit i vaig estar tres dies vetllant-lo a l'habitació d'una vella casa de Venècia. Somiava i delirava, va comptar sens dubte els seus secrets, però en aquell temps jo no sabia res de la seva vida. Per a mi no era més que un mariner anònim, amic de Petit Peu de Plata, i no entenia gran cosa dels seus malsons que vagaven de Moukden a Manaus, de les Cèlebes al Carib. Ho vaig entendre una mica millor més endavant, a l'Argentina, al trobar-me amb amics seus que el coneixien des de feia temps i que em van parlar molt d'ell. Però em sorprendria tornar a tenir la ocasió de sentir-lo somiar en veu alta, al meu costat.

Kasandra

Sempre posava cara de dubte irònic quan em veia escrutar els pòsits del cafè o llegir les meves cartes de tarot. Ell creia en el destí però només en mesura que fos alguna cosa que pogués modelar ell mateix. Odia que altres li descobreixin el futur i es passa la vida fent-li prendre nous rumbs. Però reconec que sempre ha sabut fer escala a casa meva quan portava el seu vaixell cap a Rodes o Heraklion.

Cants de sirena

2010-05-30T00:24:00.000+02:00

Porta la sal a la pell, la que l’empeny dia darrera dia a sortir amb les primers llums cap a la mar. Li sembla acostar-se cada dia una mica més a l’horitzó, extén els dits vells i entumits cap a la foscor que clareja,,, elles són allà, els seus cants de sirena sedueixen la seva oïda, el criden, canten només per a ell, el despullen de tota voluntat, el cremen per dins i l’immobilitzen per fora.

Ell és l’home conqueridor etern del no res,,, el que deixa l’estelada del seu veler tot darrera, el que oblida que les onades li esmorteeixen els sospirs i la llevantada l' incrementa la pena.

Quan cansat de la marinada posa els peus a la platja, sent com la sorra s’esmuny entre els seus dits, recerca el recer, sense cants de sirena, sense onades que esborren esteles, sense més horitzó que el de la terra ferma.

Fa temps que ha oblidat que espera del mar,,, que desitja de la terra

EFB

Love is all around

2010-05-26T22:13:00.001+02:00

Diuen que l'amor està a tot arreu (love is all around). Possiblement el que passa és que anem tant de bòlit -o som tant necis - que quan el tenim a l'abast no ens adonem. O potser és que el busquem tant desesperadament que fuig de nosaltres de forma directament exponencial a la nostra ànsia per trobar-ho, a conseqüència una d'aquestes misterioses lleis universals que ens governen sense que ho sabem. També pot passar que nosaltres ho tinguem molt clar, mentre que l'altre està en una ona diferent (aquests amors són els que duren tota la vida, je je ). I finalment, hi ha qui diu que sense buscar-ho, ho trobaràs.

Sigui com sigui, ha arribat a les meves mans via Fontan aquest "link" amb la versió original de "love is all around" interpretada per "The Troggs". Veritablement sublim, anys 60.

http://www.youtube.com/watch?v=3EXRPxC-5bE&feature=related

He buscat una mica, i vull aportar la mateixa peça interpretada pels "The Troggs" però uns quants anys després: més vells, més desgastats, però amb la mateixa il.lusió:

http://www.youtube.com/watch?v=ditOKPTd6Dc

I per finalitzar, la versió de la peli "Love actually". No em canso de revisar-la. I és que en el fons un és un romàntic.

http://www.youtube.com/watch?v=s9H6pzF315o&NR=1&feature=fvwp

PD El meu romanticisme galopant no treu que la versió de Billy Mack (Bill Nighy, fantàstic en el seu paper de Davy Jones a "Pirates del Carib II " ) amb mama noëls incloses, sigui fantàstica.

http://www.youtube.com/watch?v=g7Q_bq07GVs&feature=related

Hotel Belvedère du Rayon Vert

2010-05-10T23:32:00.001+02:00

Diverses vegades que he passat per Cervera (la Cervera de la Catalunya Nord, Cerbère pels nostres veïns) m'he fixat amb aquest edifici, situat a prop de l'estació de tren. Em crida l'atenció el seu disseny, sempre m'ha semblat un vaixell que ens ensenya la seva proa mentre surca la mar.

I la veritat es que no anava massa desencaminat. Això és el que he trobat a la wikipèdia:

The Belvédère du Rayon Vert was a hotel in Cerbère, France, designed in the art deco style by the Perpignan architect, Léon Baille, and built between 1928 and 1932. It has the overall appearance of a ship. It has its own cinema, and a tennis court on the roof.

In 2002, the building was added to the supplementary list of historic monuments. Part of the building has been brought back into use as apartments, with some original features. The building is open to visitors most afternoons.

Tot i que des de fora sembla una mica sinistre, visitar el seu interior i recórrer els passadissos ha de ser una experiència molt interessant. Quantes històries guarden aquestes parets....

El Tarlà

2010-04-23T12:09:00.000+02:00

Tot i que avui és Sant Jordi, us penjo unes fotos d'un altre personatge que potser no és tan conegut però que a Girona és molt estimat. El Tarlà.
La seva història la trobareu aquí http://www.llunalila.cat/girona/mites.php?id=5

El tarlà de l' Argenteria

"Una de les figures més típiques de Girona és la del Tarlà, un ninot que penjat de banda a banda del carrer de l'Argenteria, fa giravoltes durant determinats dies de l'any. Es tracta d'un ninot amb cap de fusta i cos de roba, farcit amb serradures.
Les seves vestimentes han canviat durant el pas dels anys, darrerament, i des de fa molt temps, va guarnit com una mena de joglar, amb esquellanrics a les puntes del seu barret. Té uns braços rígids, articulats per l'espatlla, i les mans estan fixades en una barra (abans de fusta, ara de ferro) que es pot fer girar mitjançant una maneta que actua des d'un dels balcons on reposa la barra. Abans, actuava durant les festes de l'Argenteria, als voltants del 28 d'agost, dia de sant Agustí, patró del carrer.
Darrerament, les festes de San Agustí ja no se celebren i, per tal de conservar la tradició, es penja durant les festes de primavera de la Rambla i Argenteria, pels voltants de sant Jordi.

La llegenda que justifica la seva actuació és ben coneguda pels gironins: En una època en què la pesta era un dels temors col·lectius més arrelats, per les seves mortals conseqüències, un petit brot d'aquella terrible epidèmia es va manifestar al carrer Argenteria on, com diu el seu nom, hi havia els obradors dels argenters (sinònim de joiers) de la ciutat de Girona. Per a evitar els possibles contagis a la resta de la ciutat, el carrer va ser posat en quarantena i tancat i barrat pels seus dos extrems amb una tanca feta de canyes, que també es varen posar a les portes i finestres perquè es creia que impedien la transmissió de la pestilència. I durant tot el temps en que els veïns es varen veure obligats a romandre aïllats, sense poder sortir cap als altres barris, les llargues hores de tristesa i avorriment varen ser amenitzades per l'actuació d'un personatge popular anomenat el Tarlà, que feia cabrioles pel bell mig del carrer, com els acròbates del circ.

Per a recordar el simpàtic personatge, es va construir posteriorment un ninot que penjat d'una barra giratòria, imitava les giragonses del seu antecessor de carn i ossos.
La figura del Tarlà va esdevenir molt estimada pels gironins pel seu caràcter alegre i gens protocol·lari i a estat sempre a Girona símbol de gresca i diversió."...

Llegendes i Misteris de Girona
Carles Vivó
Quaderns de la Revista de Girona,24
Diputació de Girona Novembre 1989

Web elaborada per l'Andreu Giménez www.llunalila.com
2005 - 2010

I ara unes fotos de fa pocs dies:

PD: Avui el carrer Argenteria és d'en Sant Jordi i d'en Tarlà

El decàleg de l'aventurer

2010-04-06T00:55:00.001+02:00

1 .- Pensa que no has heretat aquest planeta sinó que el tens en usdefruit i l'has de tornar millor que el vas trobar.
2 .- L'article anterior t'obliga a respectar els animals, les plantes i els minerals. Entre els primers no només hi ha l'home. A més, el més feble té raó.
3 .- La cultura occidental és la que s'ha imposat en el món però no significa que sigui l'autèntica. Respecta el saber dels altres com el teu propi.
4 .- La dona i el nen són la Humanitat en el seu més pur estat. Respecta'ls sempre, ja que són la llavor que hi ha en tu.
5 .- El que han fabricat mans d'home en un entorn, ha de romandre en aquest ambient. Lluita perquè així sigui.
6 .- L'animal més ferotge és menys perillós que tu. El major depredador de la Terra és l'home.
7 .- Si tots fóssim iguals, aquest planeta seria avorridissim en extrem. Ajuda a que tots els seus habitants segueixin sent ells mateixos i defensa els seus costums sempre que aquestes no atemptin a la dignitat dels seus semblants.
8 .- Reparar no és restaurar. Quan destruïm un bosc, mai ho podrem reconstruir com va ser. Només posem esparadraps.
9 .- Escolta als indígenes i als grans. Els seus ensenyaments et seran valuosos en el futur. No els menyspreïs. Són l'experiència de la nostra estirp, la nostra memòria genètica.
10 .- Si ets un autèntic aventurer, sigues fort amb els forts i feble amb els febles. I així, com deia Rudyard Kipling, et podràs dir "home".

Traducció de l'escrit d' Enrique Meneses http://www.enriquemeneses.com

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

1.- Piensa que no has heredado este planeta sino que lo tienes en usufructo y has de devolverlo mejor que lo encontraste.

2.- El artículo anterior te obliga a respetar a los animales, las plantas y los minerales. Entre los primeros no solo está el hombre. Por añadidura, el más débil tiene razón.

3.- La cultura occidental es la que se ha impuesto en el mundo pero no significa que sea la auténtica. Respeta el saber de los demás como el tuyo propio.

4.- La mujer y el niño son la Humanidad en su más puro estado. Respétalos siempre, pues son la semilla que hay en tí.

5.- Lo que han fabricado manos de hombre en un entorno, debe permanecer en ese ambiente. Lucha porque así sea.

6.- El animal más feroz es menos peligroso que tu. El mayor depredador de la Tierra es el hombre.

7.- Si todos fuésemos iguales, este planeta sería aburridísimo en extremo. Ayuda a que todos sus habitantes sigan siendo ellos mismos y defiende sus costumbres siempre que éstas no atenten a la dignidad de sus semejantes.

8.- Reparar no es restaurar. Cuando destruimos un bosque, jamás lo podremos reconstruir como fue. Solo ponemos esparadrapos.

9.- Escucha a los indígenas y a los mayores. Sus enseñanzas te serán valiosas en el futuro. No los desprecies. Son la experiencia de nuestra estirpe, nuestra memoria genética.

10.- Si eres un auténtico aventurero, sé fuerte con los fuertes y débil con los débiles. Y así, como decía Rudyard Kipling, te podrás llamar “hombre”.

Escrito por Enrique Meneses http://www.enriquemeneses.com

Si la vida és un barco,

2010-03-21T21:18:00.001+01:00

Si la vida es un barco, que haya sueños en las velas y no esclavos en los remos.

Si la vida es un barco, que sea un velero blanco sin capitán y tripulado por gente honesta y libre, y que busque siempre un horizonte donde sólo se encuentren los principios y nunca los finales.

Si la vida es un barco, que las tormentas las pasemos luchando y no callando, que el mar nos golpee pero no nos derrote, que los deseos sean jarcias, los sonrisas timón, las caricias mástil, y al pasar las nubes negras nos encuentre el sol cansados pero vivos.

Si la vida es un barco, que ningún corsario pueda con nosotros, que los cañones de tus ojos desarbolen galeones y fragatas, que no nos aborden las tristezas, que arrojemos a los tiburones las dudas dudosas, los falsos profetas, las verdades a medias y las sonrisas de lado.

Si la vida es un barco, que sea hermoso y ligero, rápido y orgulloso, que al viento le guste, que enamore a las olas, que los delfines nos sigan, que los viejos nos recuerden, que los niños sueñen con navegar con nosotros, que las autoridades competentes nos teman, que no tengamos dueños sino nosotros mismos, que se permita el amor y se griten los susurros.

Si la vida es un barco, que haya sueños en las velas, y no esclavos en los remos.

(prestat de http://cosechadel66.es/ Gràcies.)

St. Patrick's Day

2010-03-18T02:07:00.000+01:00

Us juro que tinc molts "post" en preparació:

- Les darreres llevantades a Portbou, amb imatges.

- Un record a tots aquests - aquestes/ herois / heroïnes anònims - es de tots els dies: des del bomber al mosso, des de la mare de família que ensenya cuina a la filla traspassant una herència que li van llegar sense que ella s'en adonés, passant per la que surt del treball amb l'ai al cor per tal de recollir les seves filles bessones a l'escola, i no oblidant a la que després de cinc reunions, encara arriba a casa i prepara el sopar. També tinc present a la vídua jubilada que ha de malviure amb 400 € de pensió.

- El tema de les darreres nevades a Girona, la gestió que s'en va fer, i la colla de pocavergonyes que ara es posen les mans al cap dient que es podia millorar. Evidentment que tot és millorable, però la gestió del caos, d'un caos que no s'havia donat mai tant en intensitat com en conseqüències, sols es pot valorar si has estat al peu del canó. No és de rebut demanar resultats si t'ho has mirat des de la "barrera". Axí és evident que no els hi agafarà mai el toro.

Però que voleu que us digui ! Anava cap a casa després d'una dutxa freda, i al passar davant del Mac Kennar's (un lloc on es parla un català molt estrany i serveixen unes pintes de Guinnes espectaculars) he vist que celebràven el Sant Patrik's day (wikipèdia). Total: disjunció plantejada i sol.lucionada en dècimes de segon. Cap a la festa !!!! I després d'una pinta de Guinnes i de dos Jameson's (sense gel, off course), no em queda més que desitjar-vos UN FELIÇ DIA DE SANT PATRICI !!!!!

Principis.

2010-02-23T23:35:00.000+01:00

Y qué tengo que hacer?


¿Buscarme un valedor poderoso, un buen amo,
y al igual que la hiedra, que se enrosca en un ramo
buscando en casa ajena protección y refuerzo,
trepar con artimañas, en vez de con esfuerzo?
No, gracias.

¿Ser esclavo, como tantos lo son,
de algún hombre importante? ¿Servirle de bufón
con la vil pretensión de que algún verso mío
dibuje una sonrisa en su rostro sombrío?
No, gracias.

¿O tragarme cada mañana un sapo,
llevar el pecho hundido, la ropa hecha un harapo
de tanto arrodillarme con aire servicial?
¿Sobrevivir a expensas de mi espina dorsal?
No, gracias.

¿Ser como ésos que veis a Dios rogando
– oh, hipócritas malditos – y el mazo dando?
¿Y que, con la esperanza de alguna sinecura,
atufan con incienso a quien se les procura?
No gracias.

¿Arrastrarme de salón en salón
hasta verme perdido en mi propia ambición?
¿O navegar con remos hechos de madrigales
y, por viento, el suspiro de doncellas banales?
No gracias.

¿Publicar poniendo yo el dinero
de mi propio bolsillo?
Muchas gracias, no quiero.

¿Hacerme nombrar papa en esas chirigotas
que en los cafés celebran, reunidos, los idiotas?
No gracias.

¿Desvivirme para forjarme un nombre
que tenga el endiosado lo que no tiene de hombre?
No, gracias.

¿Afiliarme a un club de marionetas?
¿Querer a toda costa salir en las gacetas
y decirme a mí mismo: no hay nada que me importe
con tal de que mi ingenio se cotice en la Corte?
No, gracias.

¿Ser miedoso? ¿Calculador? ¿Cobarde?
¿Tener con mil visitas ocupada la tarde?
¿Utilizar mi pluma para escribir falacias?
No gracias, compañero. La respuesta es: no gracias

Cantar, soñar, en cambio.
Estar solo, ser libre.
Que mis ojos destellen y mi garganta vibre.
Ponerme, si me place, el sombrero al revés.
Batirme por capricho o hacer un entremés.
Trabajar sin afán de gloria o fortuna.
Imaginar que marcho a conquistar la luna.
No escribir nunca nada que no rime conmigo
y decirme modesto.
Ah, mi pequeño amigo,
que te basten las flores, las frutas y las hojas,
siempre que en tu jardín sea donde las recojas.
Y si por suerte un día logras la gloria así,
no habrás de darle al César lo que él no te dio a ti.
Que a tu mérito debas tu ventura, no a medra,
y en resumen, que haciendo lo que no hace la hiedra,
aun cuando te faltare la robustez del roble,
lo que pierdas de grande, no te falte de noble.

Edmond Rostand: Cyrano de Bergerac (fragmento)

The Cranberries - Ode To My Family

2010-02-19T16:55:00.000+01:00

A tots, a totes. (Dolores O' Riordan, insuperable, com sempre.)

http://www.youtube.com/watch?v=Zz-DJr1Qs54

Imatges que valen més que paraules

2010-02-14T23:31:00.004+01:00

......Sota els 50º de latitud sud no hi ha Déu.......(després de tanta repetició, avui toca una mica d'autoestima)

2010-02-09T21:45:00.004+01:00

Cabo de Hornos (de la wikipèdia)

Variados factores se combinan en torno al cabo de Hornos, convirtiéndolo en uno de los hitos marítimos más peligrosos del globo terráqueo: algunos son las duras condiciones de navegación propias del Océano Austral, la geografía del paso al sur del Cabo y la extrema latitud austral de éste: 56ºS (en comparación, el cabo Agulhas al sur de África está a 35ºS y la isla Stewart en el extremo meridional de Nueva Zelanda, a 47ºS).

Los vientos que prevalecen en las latitudes bajo los 40ºS pueden moverse de oeste a este alrededor del planeta debido a la inexistencia casi absoluta de tierra, por lo que esta zona recibe el título de los «cuarenta bramadores», seguidos por los «cincuenta furiosos» y los aún más violentos vientos de los «sesenta aulladores». Estos vientos hacen que la mayoría de las naves que viajan desde el este traten de mantenerse lo más cerca posible de la latitud 40ºS; sin embargo, al rodear el cabo de Hornos, las naves deben adentrarse necesariamente a aguas de latitud 56º, en la zona de los vientos más fuertes.^[18] La fuerza de estos vientos es exacerbada en la zona por el "efecto embudo" provocado por los Andes y la Península Antártica, canalizando las masas de vientos al Pasaje de Drake.

Los fuertes vientos del Océano del Sur provocan a su vez altas olas, las cuales pueden alcanzar grandes dimensiones al rodear el planeta sin encontrar obstáculos terrestes. Sin embargo, en la zona del cabo de Hornos, éstas encuentran una zona de aguas poco profundas, lo que provoca que las olas sean más cortas y más empinadas, acrecentando el riesgo para los navegantes. Si la fuerte corriente en dirección este del Pasaje de Drake se encuentra con vientos en dirección contrarias, este efecto puede acrecentarse aún más.^[18] Adicionalmente, la zona al oeste del cabo de Hornos es particularmente conocida por sus olas gigantescas que pueden alcanzar alturas superiores a los 30 metros.^[19]

Los vientos predominantes crean particulares problemas para las embarcaciones que intentan rodear el Cabo en sentido contrario, es decir, de este a oeste. A pesar de que esto afecta a todas las naves de alguna forma, los más afectados son los tradicionales barcos mercantes, que a duras penas pueden avanzar en el mejor de los casos;^[18] en cambio, los modernos yates y veleros son bastante más eficientes y logran generalmente realizar la ruta, lo que permite la realización de regatas como la Global Challenge.

Finalmente, los hielos son también un importante obstáculo para los marinos al descender la latitud 40º. A pesar de que el límite de la banquisa pasa a bastante distancia del cabo de Hornos, los icebergs siguen siendo importantes peligros para las naves. En el Océano Pacífico Sur durante febrero, los témpanos se mantienen al sur de la latitud 50º, pero en agosto pueden llegar hasta los 40º Sur; el cabo de Hornos está bajo ambas latitudes.^[20]

Todos estos factores han convertido al cabo de Hornos, probablemente, en el paso marino más peligroso de la Tierra. Muchos barcos han naufragado y marinos han fallecido tratando de lograr la hazaña de pasar el Cabo.

13:00 (hora xilena) 15-12-2007 "Una mà pel vaixell...i l'altre per tú" . Hornos al darrera. Veler "Santa Maria", 14'75 metres d'eslora , construcció d'acer. Un dia penjaré al blog la travessa al complert. I després hi tornaré.

Literatura y cultura (de la wikipèdia)

El cabo de Hornos ha sido un ícono de la cultura marina por siglos; ha sido utilizado en una serie de cantos marineros^[32] y en variados libros sobre la navegación que relatan la peligrosa travesía en torno al Cabo.

Justo antes de las ocho en punto (cuando a esta latitud comienza el ocaso) [...] corrimos a cubierta y encontramos una enorme nube negra acercándose hacia nosotros desde el sudoeste, oscureciendo completamente el cielo. "¡Aquí viene el cabo de Hornos!" dijo el capitán y nosotros apenas tuvimos tiempo para arriar las velas antes de que llegáramos. En pocos momentos, el mar se endureció como nunca antes lo habíamos visto y nuestro pequeño buque [...] se zambulló en él y toda la parte delantera estaba cubierta por agua; el mar entraba a través de la proa [...] intentando mojar todo sobre la cubierta. En los drenajes, el agua llegaba hasta la cintura de un hombre. Nosotros saltamos arriba y enrollamos doblemente las velas principales y aseguramos las restantes, ajustándolas todas. Pero eso no bastaba; el barco se esforzaba para superar el embate del mar, mientras el temporal empeoraba. Al mismo tiempo, el hielo y el granizo nos azotaban con furia.

Richard Henry Dana, «Cabo de Hornos, una visita»^[33]

Charles Darwin, en «El viaje del Beagle», el diario de su expedición de cinco años sobre el HMS Beagle con el cual basó su «El origen de las especies», describió su encuentro con el Cabo, en 1832:

21 de diciembre.- Se hace a la vela el Beagle, y al día siguiente, gracias a una hermosa brisa del este, nos acercamos a las Barnevelts pasando por delante de las inmensas rocas que forman el cabo Deceit, y a eso de las tres doblamos el cabo de Hornos, batido por las tempestades. La tarde está admirablemente tranquila y nos deja gozar del grandioso espectáculo que ofrecen las islas inmediatas. Pero parece que el cabo de Hornos exige que le paguemos su tributo, y antes de cerrar la noche nos envía una espantosa tempestad, que nos sopla precisamente de cara. Nos vemos obligados a ganar alta mar, y al aproximarnos de nuevo a tierra al día siguiente, percibimos este famoso promontorio, y ahora con todos los caracteres que le distinguen, esto es, envuelto en brumas y rodeado de un verdadero huracán de viento y agua. Inmensas nubes negras oscurecen el cielo, las sacudidas del viento y granizo nos asaetean con tan ruda violencia, que el capitán se decide a guarecerse, si es posible, en Wigwan Cove. Es éste un excelente puertecillo situado a poca distancia del cabo de Hornos; y allí echamos el ancla precisamente el día de Nochebuena. Alguna ráfaga de viento que baja de las montañas y hace balancear el barco sobre las anclas, nos recuerda de vez en cuando la tempestad que reina fuera de este excelente abrigo.

Charles Darwin, «El viaje del Beagle»^[34]

Alan Villiers, un experto moderno en barcos mercantes tradicionales ha escrito una serie de libros con respecto a este tema, entre los que se incluyen «Por la vía del Cabo de Hornos».^[35] Otros navegantes actuales que han realizado la ruta han escrito sus memorias, como las de Vito Dumas que escribió «Solo a través de los "rugientes cuarentas"» basado en su viaje alrededor del mundo.^[36] Otro libro renombrado es el de Hal y Margaret Roth quienes escribieron «Dos contra el Cabo de Hornos»^[37] ^[38] y el equipo padre-hijo formado por David y Daniel Hays en «Mi viejo y el mar: un padre y un hijo navegando alrededor del Cabo de Hornos».^[39]
Bernard Moitessier, quien realizó dos importantes viajes en la zona, también escribió algunas memorias. Basado en su primer viaje junto a su esposa Françoise, escribió «Cabo de Hornos: la ruta lógica»,^[40] y posteriormente escribió «La larga ruta»^[41] cuando viajó sin acompañantes. Allí cuenta su paso por el Cabo en una noche tranquila:

La pequeña nube sobre la Luna se movió hacia la derecha. Miré. Allí está, tan cerca, a no más de 10 millas de distancia y justo bajo la Luna. Y no hay nada más excepto el cielo y la luna jugando con el cabo de Hornos. Miré. Apenas podía creerlo. Tan pequeña y tan grande. Una colina, pálida y gentil; una roca colosal, dura como el diamante.

Bernard Moitessier, «La larga ruta»

El cabo de Hornos también ha inspirado una serie de obras literarias de ficción, siendo la más importante la recopilación de cuentos «Cabo de Hornos y otras historias del fin del mundo» del chileno Francisco Coloane, basada principalmente en el cuento «Cabo de Hornos» que narra la historia de dos norteamericanos que se encuentran en una isla cercana al Cabo y que se aventuran a cazar lobos marinos para comercializar su piel.

Las costas occidentales de la Tierra del Fuego se desgranan en numerosas islas, entre las cuales culebrean canales misteriosos que van a perderse allá en el fin del mundo, en "La Sepultura del Diablo". Los marinos de todas las latitudes aseguran que allí, a una milla de ese trágico promontorio que apadrina el duelo constante de los dos océanos más grandes del mundo, en el cabo de Hornos, el diablo está fondeado con un par de toneladas de cadenas, que él arrastra, haciendo crujir sus grilletes en el fondo del mar en las noches tempestuosas y horrendas, cuando las aguas y las oscuras sombras parecen subir y bajar del cielo a esos abismos.

Francisco Coloane, «Cabo de Hornos»

El cabo de Hornos ha aparecido además en algunas producciones cinematográficas como por ejemplo la película Master and Commander del director Peter Weir.

El dia de la marmota - 2 "quan creus que ja s'acaba, torna a començar"

2010-02-08T22:19:00.000+01:00

TRADUCCIÓ DE L'ARTICLE DE JOSÉ ANTONIO SANCHEZ CABEZAS

"Avui, per ser el primer dia, m'agradaria començar parlant de la rutina. Del que suposa aixecar del llit i saber on has d'anar, el que vas a fer i amb qui. El que suposa estar ... Atrapat en el Temps.

Els que hagueu vist la pel lícula ja sabreu que és una comèdia protagonitzada pel mai oscaritzat - la vida no és justa-Bill Murray, en la qual interpreta un meteoròleg anomenat Phill Connors que està condemnat a repetir una i altra vegada el mateix dia en un petit poble, els que no la conegueu faríeu millor en apagar l'ordinador Ara i anar a llogar-la - si és que la pirateria, lloada sigui, ha deixat viu algun videoclub -, per que és un peliculón.

I això que Atrapat en el Temps part, en aparença, sense més pretensions que fer riure. I ho aconsegueix amb escreix, gràcies al ja esmentat Bill Murray, que és esplèndid, i un guió - abans les pel lícules tenien d'això-tan senzill i perfecte com aquests contes antics que sobreviuen al pas dels segles.

I érase que se era que el reporter i meteoròleg part, acompanyat de dos membres del seu equip - un d'ells és una dona bella-a narrar a través de les ones el dia més important de l'any per a la petita Punxstawnwey (en fonètica: " Pansatoni "): El Dia de la Marmota. I ho fa amb la professional desgana del que li agradaria estar en un altre lloc, fent una altra cosa. Per tarda festeja la seva bella companya d'equip - sense èxit - i se'n va a dormir.

Al dia següent es desperta a l'hotel. Res estrany perquè fa dos dies allotjat. El despertador, programat per a que li desperti amb la ràdio, interromp el seu somni ... amb la mateixa cançó que ahir, a aquesta mateixa hora. Ha partir d'aquí tot canvia, per que encara que Phill sap que el Dia de la Marmota va ser ahir, el poble - tot l'univers, en realitat-sembla no recordar-ho. I tot torna a començar. I al dia següent. I a l'altre. I l'altre ...

Semblant història, que sembla condemnada a convertir-se un etern badall, però resulta que no només no avorreix, sinó que arrenca una rialla darrere d'una altra mentre veiem a Phill realitzar una progressió fascinant. La que tindríem tots en el seu lloc: primer es nega a acceptar-ho - no pot ser real! -. Després es desencadena: com sap que l'endemà tot tornarà a partir de zero s'adona que res del que fa té conseqüències, i el veiem fer el que tots voldríem: passar d'anar al treball, lligar-se a un pivón, burlar - la policia, dir-li quatre coses al primer que passa, deixar anar el puny als pesats insuportables, esbrinar els secrets de la gent ...

Després, i en absència de metes, cau en una depressiva espiral negativa, i se suïcida de les formes més habituals: saltar del campanar de l'església, electrocutar a la banyera amb una torradora, saltar davant d'un camió en marxa, i altres en una ràpida successió, amb música trista de fons, que hauria de resultar tràgica. I dic "hauria" perquè sens dubte és la part de la pel.lícula en què rius més, la seqüència en la que segresta la marmota, que és el centre de la festa i mascota del poble, i emprèn una fugida sense retorn al més pur estil Thelma i Louis és sens dubte el més divertidíssimes de tot el film.

Rius, amics. Rius molt amb aquesta pel lícula.

Però vet aquí que, en un moment donat, aquesta tragicomèdia comença a ser alguna cosa més. Per que Phill comença a canviar. A créixer. I comença a fer aquestes altres coses que també volem fer, però no ens atrevim: obrir-nos als altres, conèixer, aprendre coses noves, ajudar els desconeguts, enamorar ... el món no canvia, però ell sí. I aquesta oda al creixement personal rau la grandesa d'aquesta pel.lícula. Tots tenim dies rutinaris, d'aquells que semblen tots iguals. Dies grisos, com un full en blanc. Però és precisament en un full en blanc on millor es pot dibuixar. Tots estem atrapats en el temps, l'important és què fem amb ell. I si no et ve de gust dibuixar, tampoc no passa res. Tots tenim dret a estar deprimits, avorrits o desmotivats davant d'un llarg dia de la nostra rutina, però sempre podràs recordar aquesta pel lícula, somriure i cantussejar entre dents: hooy és el dia de la marmotaaaa.

________________________________________________________________________________

I ara us presento el que està sent el meu "dia de la marmota" des de fa uns dies, i el que queda encara....juraria que trobo els mateixos cotxes, les mateixes cares, els mateixos embussos. L´únic que puc decidir és si tiro per la Ronda de Dalt o per la del Litoral, depèn d'on hi hagi menys caos...

Ahir vaig passar l'estona fent fotos a la del litoral. Demà ja veurem !

_________________________________________________________________________________

(Per cert, el veritable "dia de la marmota" es va celebrar el passat dia 2 de febrer a Punxsutawney, un petit poblet de Pennsylvania....)

Dilluns, 8 de febrer de 2010. El despertador ha sonat a l'hora habitual, i l'emissora de ràdio programada emet I got You Babe, de Sonny i Cher. I tot comença de nou...................................................

El dia de la marmota

2010-02-05T20:40:00.000+01:00

TRADUCCIÓ DE L'ARTICLE DE JOSÉ ANTONIO SANCHEZ CABEZAS

________________________________________________________________________________

Ahir vaig passar l'estona fent fotos a la del litoral. Demà ja veurem !

(Per cert, el veritable "dia de la marmota" es va celebrar el passat dia 2 de febrer a Punxsutawney, un petit poblet de Pennsylvania....)

Els dies vermells del calendari

2010-01-30T21:13:00.002+01:00

No, no em refereixo als dies color vermell del típic calendari que ens assenyala els diumenges i les festes. M'estic referint als "meus" dies vermells del calendari.

Dies en els que deixo tot el que tenia programat. Millor dit, no programo res que no sigui dedicar-me totalment al que tinc previst fer.

Un d'aquests dies vermells del meu calendari particular és el 20 de gener, Sant Sebastià.

Hi ha un poble en el que aquest dia, tot.hom deixa les seves obligacions qüotidianes (és festa local), tanca el negoci si el té, i ja sigui caminant, en moto, o cotxe, les seves gents pugen a l'ermita de Sant Sebastià situada a la vessant de muntanya del Pení que mira al poble. Em refereixo a Cadaqués i a la festa del seu patró.

La tradició s'imposa. Amics, família, ens reunim al voltant d'unes graelles, atiem el foc de llenya i preparem carn a la brasa, degustem preparacions que hem portat des de casa, -excel.lent el foie d'en Marc i la musaka - bevem bon vi, tot això acompanyat d'unes bones garotes i d'altres fruits de mar.

Cada any es repeteix, però res és igual. L'any passat, 2009 va fer un dia magnífic, fred però assolejat. Aquest 20 de gener de 2010, el dia ha estat fred, boirós i plujós. Malgrat això, les cares eren gairebé les mateixes de l'any passat, i gairebé segur que les mateixes de l'any vinent.

A l'acabar, sardanes i ball de "patacades". (Per cert, l'imatge del coblista amb el flabiol i el tamborí és la prova evident que l'home , en contra de la creència popular, es capaç de fer dues coses a l'hora)

La pluja ha produït fets miraculosos: l'ermita s'ha omplert de gent de gom a gom (cosa rara els nostres dies). En aquest cas però, ha estat per muntar taules i continuar l'àpat sense mullar-se.

D'altes hem preferit aguantar el xàfec i protegir-nos amb paraigües i d'altres estris de fortuna.

Si, hi ha dies vermells als meu calendari. Però també hi ha dies negres. I la llei de la compensació va fer de les seves una vegada més. Dimecres dia 20 a Sant Sebastià de Cadaqués, va ser un plujós i fred però fantàstic dia vermell. Dimarts dia 26 a Barcelona va ser un assolejat i atemperat però horrible dia negre. I el menú va ser diferent: amanida, hamburgueses, crèpe d'espinacs.

La boira envolta Pení, Cadaqués, i permet percebre Cap de Creus

Escenes quotidianes

2010-01-20T00:30:00.002+01:00

Un saxofonista interpretant peces a sota del Pont de Pedra, ...una sessió de rem a l'Onyar, unes vaques a deu minuts del centre de la ciutat....poemes penjats dels fanals....., la botiga de roba interior de senyora, el pont d'en Gòmez (sense Morticia pel moment) , un castell aixecat a sota de la balconada de casa..... com m'agrada aquesta ciutat !!!!

A partir d'avui, Xarxa i Llibertat

2010-01-14T20:54:00.001+01:00

Considerem imprescindible la retirada de la disposició final primera de la Llei d'Economia Sostenible pels següents motius:

1 -Viola els drets constitucionals en els quals s'ha de basar un estat democràtic especialment la presumpció d'innocència, llibertat d'expressió, privadesa, inviolabilitat domiciliària, tutela judicial efectiva, llibertat de mercat, protecció de consumidores i consumidors, entre uns altres.

2 - Genera per a la Internet un estat d'excepció en el qual la ciutadania serà tractada mitjançant procediments administratius sumaríssims reservats per l'Audiència Nacional a narcotraficants i terroristes.

3 - Establix un procediment punitiu "a la carta" per a casos en els quals els tribunals ja han manifestat que no constituïen delicte, implicant fins i tot la necessitat de modificar almenys 4 lleis, una d'elles orgànica. Això comporta un canvi radical en el sistema jurídic i una font d'inseguretat per al sector de les TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació). Recordem, en aquest sentit, que l'intercanvi de coneixement i cultura en la xarxa és un motor econòmic important per a sortir de la crisi com s'ha demostrat àmpliament.

4 - Els mecanismes preventius urgents dels quals disposa la llei i la judicatura són per a protegir a tota ciutadania enfront de riscos tan greus com els quals afecten a la salut pública. El govern pretén utilitzar aquests mateixos mecanismes de protecció global per a beneficiar interessos particulars enfront de la ciutadania. A més la normativa introduirà el concepte de "lucre indirecte", és a dir: a mi (i a tu) em poden tancar el blog perquè "promociono" a un que "promociona" a un altre que linka a un tercer que fa negocis presumptament il·lícits

5 - Vam recordar que la propietat intel·lectual no és un dret fonamental contràriament a les declaracions del Ministre de Justícia, Francisco Caamaño. El que és un dret fonamental és el dret a la producció literària i artística.

6 - D'acord amb les declaracions de la Ministra de Cultura, aquesta disposició s'utilitzarà exclusivament per a tancar 200 webs que presumptament estan atemptant contra els drets d'autor. Entenem que si aquest és l'objectiu de la disposició, no és necessària, ja que amb la legislació actual existeixen procediments que permeten actuar contra webs, fins i tot amb mesures cautelars, quan presumptament s'estigui incomplint la legalitat. Pel que no queda sinó recelar de les veritables intencions que la motiven ja que l'única cosa que afegix a la legislació actual és el fet de deixar la ciutadania en una situació de greu indefensió jurídica en l'entorn digital.

7 - Finalment vam considerar que la proposta del govern no només és una tudada de recursos sinó que serà absolutament ineficaç en els seus presumptes propòsits i deixa palès l'absoluta incapacitat per part de l'executiu d'entendre els temps i motors de l'Era Digital.

La disposició és una concessió més a la vella indústria de l'entreteniment en detriment dels drets fonamentals de la ciutadania en l'era digital.

La ciutadania no pot permetre de cap manera que segueixin els intents de vulnerar drets fonamentals de les persones, sense la deguda tutela judicial efectiva, per a protegir drets de menor rang com la propietat intel·lectual. Aquesta circumstància ja fou aclarida amb el dictat d'inconstitucionalitat de la llei Corcuera (o llei de potada a la porta). El Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet, recolzat per més de 200.000 persones, ja va avançar la reacció i demandes de la ciutadania davant la perspectiva inacceptable del govern.

Per a impulsar un definitiu canvi de rumb i coordinar una resposta conjunta, el 9 de gener s'ha constituït la "Xarxa Sostenible" una plataforma representativa de tots els sectors societat civil afectats. L'objectiu és iniciar una ofensiva per a garantir una regulació de l'entorn digital que permeti expressar tot el potencial de la Xarxa i de la creació cultural respectant les llibertats fonamentals.

En aquest sentit, reconeixem com referència per al desenvolupament de l'era digital, la Carta per a la innovació, la creativitat i l'accés al coneixement, un document de síntesi elaborat per més de 100 experts de 20 països que recull els principis legals fonamentals que han d'inspirar aquest nou horitzó.

En particular, vam considerar que en aquests moments és especialment urgents la implementació per part de governs i institucions competents, dels següents aspectes recollits en la Carta:

1 - Els artistes com tots els treballadors han de poder viure del seu treball (referència punt 2 "Demandes legals", paràgraf B. "Estímul de la creativitat i la innovació", de la Carta);

2 - La societat necessita per al seu desenvolupament d'una xarxa oberta i lliure (referència punt 2 "Demandes legals", paràgraf D "Accés a les infraestructures tecnològiques", de la Carta);

3 - El dret a cita i el dret a compartir han de ser potenciat i no limitat com fonament de tota possibilitat d'informació i constitutiu de tot coneixement (referència punt 2 "Demandes legals", paràgraf A "Drets en un context digital", de la Carta);

4 - La ciutadania ha de poder gaudir lliurement dels drets exclusius dels béns públics que es paguen amb els seus diners, amb els diners publics (referència punt 2 "Demandes legals", paràgraf C "Coneixement comú i domini públic", de la Carta);

5 -Considerem necessària una reforma en profunditat del sistema de les entitats de gestió i l'abolició del cànon digital (referència punt 2 "Demandes legals", paràgraf B. "Estímul de la creativitat i la innovació", de la Carta).

Per tot això avui s'inicia la campanya INTERNET NO SERÀ UNA ALTRA TELE i es portaran a terme diverses accions ciutadanes durant tot el període de la presidència espanyola de la UE.

Considerem particularment importants en el calendari de la presidència de torn espanyola l'II Congrés d'Economia de la Cultura (29 i 30 de març a Barcelona), Reunió Informal de ministres de Cultura (30 i 31 de març a Barcelona) i la reunió de ministres de Telecomunicacions (18 a 20 d'abril a Granada).

La Xarxa té previst reunir-se amb representants nacionals i internacionals de partits polítics, representants de la cultura i legacions diplomàtiques.

http://red-Sostenible.net
http://red-Sostenible.net/colabora/

La Xarxa Sostenible som tots. Si vols adherir-te a aquest text, copia'l i difon-lo.

Visca els tres Reis (de l'Orient)

2010-01-13T22:41:00.003+01:00

Visca els tres Reis
de l'Orient;
que porten coses
a tota la gent:

Una botifarra
per a la meva mare,
un got de vi
pel meu padrí,
un tall de coca
per la meva boca,
un tros de pa
pel meu germà;

Imatges del campament muntat a la muralla de Girona, previ a la cavalcada....

I aquestes són de la cavalcada de Banyoles

A Banyoles, el rei negre és un negre de debò

Retorn a Brideshead

2009-12-30T17:35:00.003+01:00

Aquests dies de festes els he aprofitat per fer quilòmetres i retornar als meus "Brideshead" particulars. És bó el tenir llocs al quals retornar de tant en tant. Els tinc a la muntanya, per uns motius molt concrets, i també al costat de la mar, per d'altres. Vaig tenir inclús la possibilitat de poder instal.lar-me a viure definitivament a un d'aquests llocs als quals hi retorno constantment. Finalment no ho vaig fer per diferents qüestions. I el fet de no poder retornar va ser una d'elles.

Una vegada instal.lat en un lloc vas habitualitzant les sensacions que abans se't despertaven a l'arribar. Els carrers, l'aire, les gents són els mateixos, però el plaer del retrobament queda anoerrat per la rutina del dia a dia.

No descarto el canviar d'aires d'aqui un temps i viure definitivament al costat del mar, en un poblet blanc i atramuntanat, com les seves gents. Ara per ara, quan hi retorno, - i ho faig sovint - em trobo com a casa. I sempre descobreixo racons nous en aquesta casa.

NADAL SOLIDARI

2009-12-23T22:08:00.001+01:00

En aquestes dates us vull fer arribar el meu desig que fruïu del moment, acompanyats de les persones que us estimeu si així ho voleu. Però no puc deixar passar la oportunitat de fer-vos partícips d' un correu que va entrar a la meva bústia l'altre dia. No conec al seu remitent, però toca de ple l'actual situació econòmica que estem travessant, i les dificultats que comporta per a moltes persones.

Us deixo que el llegiu, i que l' interioritzeu tal i com es mereix. Respecto l'idioma original en que va arribar.

Bon nadal.

Q.

----- Original Message -----

From: Victoria Mtnz.

Sent: Saturday, December 19, 2009 4:53 PM

Me dirijo a vosotros con la intención de animaros a que participeis en la creacion de una cadena de solidaridad doméstica y cercana.
Algunos de vosotros sentís inquietudes ante el cambio de conciencia que parece avecinarse y deseais organizaros para contruibuir de alguna manera a una sociedad más justa, al menos es lo que me pasa a mí... me rompo la cabeza pensando cómo puedo ayudar, qué eslabón puedo ser yo en esta cadena humana... pués bien, se me ha ocurrido una idea.

Hace un tiempo que observo en el parque cerca de donde vivo, que está aumentando el número de personas sin hogar y sin recursos para alimentarse.
Estas personas van en busca de alimentos a una parroquia cercana donde las Hermanas les procuran un plato de comida caliente al día. Ellas no disponen de recursos para alimentar a más de 45 personas que es el máximo que pueden acoger en su comedor, aunque actualmente están recibiendo más de 65 personas y la cifra sigue aumentando y esto sólo en el comedor de esta parroquia, que dicho sea de paso no reciben ayudas de entidades, ni del ayuntamiento, ni gobierno autónomo, solo pueden elaborar estas comidas a través de la generosidad de las personas que cooperan a modo privado.

Hace ya unos meses que colaboro con ellas y se me ha ocurrido que quizás podriamos crear a través de la red una cadena de soporte y ayuda a las parroquias o centros que estos días recopilen alimentos para los más desfavorecidos.... son tiempos muy dificiles, pero es que además, nadie está exento de sufrir un revés en la vida y verse abocado a tal situación. Habreis leido u oido en las noticias que el perfil de las personas sin techo está cambiando y que personas que hasta hace unos meses tenian un trabajo y una vivienda se han quedado sin una cosa y la otra.

Yo no puedo proporcionaros información de los puntos de recogida más cercanos a vosotros, pués los desconozco, pero estoy segura de que si investigais un poco a través de las parroquias o Cáritas, os podrán dar alguna orientación. Mi única intención es apelar a vuestra conciencia solidaria porque creo que se puede hacer mucho y además muy cerca.

Como orientación os comento que yo suelo llevar:

a) legumbres secas (lentejas, garbanzos, judias), arroz, patatas, huevos (sé que los hierven y algunas personas se los pueden llevar para cenar) porque las hermanas preparan un gran potaje para los que pueden asistir al comedor social

b) pan de molde, margarina, embutidos envasados al vacio, algún tarro de crema de chocolate y galletas para que los que se quedan sin plato caliente ese dia, por lo menos coman algun bocadillo.

Creo que si cada uno de nosotros pudiera colaborar, aunque fuera con un sólo artículo de lo que cito ahí arriba, y un par de veces al mes podriamos hacer una buena campaña de solidaridad, anónima, pero efectiva y echar un cable a quién pueda necesitarlo en estos momentos y además practicamente imperceptible para nuestro bolsillo,

Bueno, ahí está mi granito de arena a modo de propuesta, deseo de todo corazón que os animeis, participéis y reenvieis este e-mail a tantas personas como podais, si además teneis hijos pequeños, será un buen modo de inculcarles el buen principio de la solidaridad.

Gracias por vuestra atención y recibid un cálido abrazo,
Victoria

Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”

2009-12-05T14:34:00.000+01:00

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint obstacles a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen principalment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces amb la finalitat que diuen perseguir.
Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent-se consultat prèviament a totes les parts implicades. No és lògic que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, muchos periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:

Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

DIGNITAT

2009-12-03T23:25:00.002+01:00

dijous, 26 / novembre / 2009

Dotze editorials de diaris a Catalunya s'han posat d'acord en publicar conjuntament aquest escrit, i jo, com a molts altres hem decidit posar-ho al nostre bloc per sumar-nos i donar suport a aquest fet, la dignitat de Catalunya. A veure si així entre tots posem pressió al Tribunal Constitucional!!!ja n'hi ha prou!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. "Allò pactat obliga".

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

El llum que ens guia

2009-12-02T21:30:00.000+01:00

"Pronto se pondria el sol al otro lado de las colinas. El tiempo era espléndido. Los últimos rayos solares, reflejados en un grupo de ligeras nubecillas, cedieron poco después el paso a la penumbra del largo crepúsculo de aquellas latitudes: 55 grados del hemisferio austral.

Ya sólo era visible la parte superior del disco solar, cuando resonó un cañonazo a bordo del Santa Fé, en el que ondeaba la bandera de la República Argentina.

Acto seguido brilló una fulgurante luz en la cima del faro que se había construido a un tiro de fusil de la bahía de Elgor, en la que estaba anclado el Santa Fé.

Un coro de aclamaciones surgió de los obreros reunidos en la playa y de la tripulación del barco agrupada en la proa. Tal fué el saludo que se tributó a la primera luz que se encendia en aquellas costas desiertas."

El faro del fin del mundo. Jules Verne

A la mar, quan naveguem de nit i tots els instruments ens diuen que anem en el rumb correcte, la visualització del llum del far ens allibera. Sí, anavem amb el rumb correcte, però ara ho sabem del cert. El llum del far, ens confirma el que ja sabíem pels instruments , però fins que no l' hem albirat, no respirem tranquils. "Ara sí, som on hem de ser".
Moltes vegades a la vida "terrestre" he trobat a faltar un llum que em confirmi el que ja sé. Que sóc on he de ser. I també que aquest llum serveixi de guia a qui vulgui trobar el rumb. El far és el llum que ens guia.

Transports Kafka.

2009-11-20T20:30:00.000+01:00

Si l'amic Kafka ha hagut de reconvertir la seva producció literària en empresa de transports, una de dues: o vol ampliar quota de mercat i diversificar el risc, o realment és que la vida de l'escriptor està mol "achuchá" i s'hagut de buscar un pluri.

Encara que, no sé jo si confiaria els meus paquets a una empresa "kafkiana"......De totes formes aquests almenys avisen, que n'hi ha d'altres que te la foten doblegada....

Pren-te una birra i oblida

2009-11-17T00:57:00.001+01:00

Sabeu que la cançó de l'estiu, Summercat, aquella que ens retratava una paradisíaca illa de Formentera i les aventures d'un jove turista despistat amb dues joves de bon veure (de molt bon veure i beure, a raó de la quantitat d'estrelles que ingerien...) és en realitat una trista cançó d'amor i de pèrdua?

Us deixo amb la seva traducció al castellà perquè ho valoreu.

Summercat - Billie The Vision & The Dancers (traducción)

Nos despedimos con un beso en el aeropuerto
Te tenía tan cerca de mí, dije:
“Así que aquí estamos y no puedo dejar de llorar Lilly”
y tú dijiste: “Hey, hey, oh! Sabes que es así como se hace
te olvidarás de mí en cuanto esté en ese avión
me olvidarás cuando esté en ese avión”…

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…

El avión despegó y mi amor iba con él
el viento helado me azotaba con dureza ambas mejillas
y el hombre de al lado del que estaba a mi lado dijo: “Todo irá bien!”
yo dije: “Nada irá bien, pero gracias de todos modos”
Y entonces vi tu cara en la ventanilla del avión
Agité mis manos y te grité:

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…

Yo llevaba una camiseta y mi sombrero hecho polvo
abandonado como un gato en verano
y mientras estaba ahí en pie como corazón destrozado
Me di cuenta que todavía tenías la llave del coche
Así que forcé mi propio viejo coche
y me dormí en el asiento del pasajero
soñé con nuestro rollo veraniego
y tú me susurrabas al oído:

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…

Por qué en vez de hoy no me dejas mañana?
Por qué en vez de hoy no me dejas mañana?

Y por encima de las nubes ella se decía:
“No puedo creer lo ingenuo que puede llegar a ser un hombre
Por eso es por lo que te quiero tanto
y por eso no puedo estar contigo”

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche. Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche…
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Evidentment, a la companyia cervesera li ha sortit més rentable les escenes de bon rotllo i festa "guai" que representar l'escena del comiat a l'aeroport....

Us passo una entrevista a LARS LINDQUIST cantant del grup Billie The Vision & The Dancers, publicada a "La Contra" de "La Vanguàrdia"

"'Summercat' es, en realidad, una canción muy triste"

Es el líder de la banda Billie The Vision y compositor del 'hit' veraniego 'Summercat' que protagoniza el anuncio de Estrella Damm

Detrás del vestido de mujer y de las pintas de macarra, se esconde una persona tímida y frágil. Víctima de la homofobia que caracteriza el mundo del fútbol, Lars Lindquists tuvo que abandonar su sueño de ser jugador profesional cuando su carrera estaba a punto de brillar. Desde entonces decidió centrar sus energías en su otro sueño: la música. Después de crear una banda, Billie The Vision and The Dancers, abrir sello discográfico propio y regalar las canciones a través de su web, Lars y su grupo llegan a España de la mano de una conocida marca de cervezas catalana que ha elegido una de sus canciones, Summercat, para protagonizar un anuncio.

- Me esperaba verlo vestido de mujer.

Sólo me visto así en los conciertos. Ahora está delante del verdadero Lars.

- Eran totalmente desconocidos en España, ¿cómo llego hasta ustedes Estrella Damm para grabar el anuncio?

Buscaron en google una canción cuyo título incluyera la palabra "summer" y la nuestra es la que más gustó. Lo gracioso es que sólo canto "summer" dos veces en toda la canción. Podría haberse llamado perfectamente "tonight" pero entonces quizá yo no estaría aquí sentado.

- ¿Qué significa "summercat"?

Es una expresión sueca que proviene de la gente que se va de vacaciones y compra un gato sólo para el verano. Cuando regresan a la ciudad lo abandonan. Es un placer de verano y así se siente el protagonista cuando Lily se sube al avión.

- Entonces, ¿la canción no tiene nada que ver con el verano, el carpe diem y el divertimento, tal y como describe el anuncio?

Summercat es, en realidado, una canción muy triste que describe el dolor de perder a la persona que quieres. Mucha gente me ha dicho que por culpa de esta canción han estado deprimidos mucho tiempo.

- Sea alegre o sea triste, la canción ha sido un auténtico boom en España.

Hemos pasado de tener mil visitas diarias en la web a más de 7 mil.

- Qué le parece la idea de que se convierta en el hit del verano

Me gusta porque detrás nuestro hay un repertorio de 4 cedes y 45 hits para elegir. No somos la típica banda que triunfa con una canción y luego desaparece. El anuncio ha sido una gran ayuda para darnos a conocer.

- Apoyáis la filosofía del "up to you" (depende de ti) a la hora de que los fans paguen por vuestra música. ¿Se puede sobrevivir así?

Nuestra fuente de ingresos más importante son los shows pero nos gusta la idea de pensar que 2 millones de personas se han descargado nuestras canciones. Creo que si damos nuestra música gratis tendremos más difusión y cuanta más gente, más habrá que pagarán algo, porque en la web existe la posibilidad de hacer alguna donación por la música.

- Billie The Vision comenzó en 2004, ¿qué era de su vida antes?

Desde los 17 he intentado ganarme la vida con la música pero como no era fácil, limpiaba o trabajaba de cualquier cosa para subsistir.

- ¿Qué fue de su sueño truncado de ser jugador profesional de fútbol?

Hasta los 16 tenía una carrera brillante como futbolista.

- He leído que una mala lesión lo apartó de la competición.

¿Dónde ha leído esto? Ojala fuera así pero la realidad fue otra.

- Explíqueme.

La cultura del fútbol es muy buena por un lado pero homofóbica y racista por otro. Consiguieron que no continuara jugando.

- ¿Por eso se viste de mujer en sus conciertos?

No bien bien…(risas) Me visto así porque la ropa de mujer me sienta bien. ¿No cree?

- Supongo...¿Siempre tuvo en la cabeza que se vestiría de mujer en sus shows?

Todos los de la banda pactamos que haríamos lo que nos apeteciera sin importarnos el qué dirán.

- Quieren ser una banda política y no sólo de rock, ¿qué aprenden sus fans con sus canciones?

Somos una banda posmoderna con lo que nuestras letras no dicen qué hay que hacer sino que, a través de nuestras canciones y espectáculo, les hacemos sentir para que ellos luego puedan pensar.

- ¿Quién es Lily? Aparece en todas sus canciones.

Es una persona que existe pero quiero mantenerla en secreto.

- ¿Por qué?

Es más excitante que la gente busque su propio significado.

- ¿Son canciones autobiográficas?

También es un secreto.

- Demasiados secretos.

Podría decirle que Sammy y Tim son mis sobrinos y le digo que lo primero que haré cuando vuelva a Suecia es visitarles. Les echo mucho de menos ya que nos les he visto desde hace tiempo.

- ¿Ha estado muy ocupado?

Digamos que este mes ha sido el más duro de mi vida. Pienso apagar el teléfono después de esta entrevista.

- No le molestaré demasiado (risas). ¿Cómo fue el rodaje del anuncio en Formentera?

¡Qué lugar tan maravilloso! Aunque confieso que tuve que usar protección total para el sol. Sólo trabajamos una media de tres horas al día mientras que los actores y modelos trabajaban 12 horas. ¡Y billy The Vision ganó un partido de fútbol contra el resto del equipo!

- ¿Piensa en la posibilidad de comenzar una carrera en solitario?

Estoy grabando un álbum como solista pero sólo es un complemento a mi carrera musical. Somos tantos en la banda y vivimos tan separados que a veces se hace difícil encontrar un día para tocar. Por eso necesito un proyecto más flexible.

- Love Will Pay the Bills Records es su discográfica, ¿por qué decide abrir su propio sello para grabar y promocionar sus canciones?

En un principio grababa demos y los enviaba a las discográficas pero todas decían que querían escuchar más material o que no estaban interesados, así que decidí sacar mi propio sello para hacer lo que quisiera.

- ¿Cuál es su sueño?

Mi sueño es que Billy The Vision continúe y que todos sigamos juntos haciendo lo que hemos estado haciendo hasta ahora.

- Una persona poco ambiciosa.

¿No cree que sea ambicioso?

- Podría serlo más.

¿No cree que sea ambicioso querer tocar en la mejor banda del mundo?

- (risas) Supongo que así, sí.

Y mi segundo sueño es que mi compatriota Ibrahimovic venga a jugar al FC Barcelona.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bé, el segon somni d'en Lars ja s'ha acomplert. I haig de dir que després d'haver escoltat durant tot l'estiu i en les més variades circumstàncies la resta de cançons dels diferents CD's del grup, crec que mereixen que els escoltem. Si busqueu a l'apartat "enllaços que m'agraden" hi ha un link a la seva plana web. Us podeu descarregar els 4 CD's gratuitament, i fer un donatiu si ho desitgeu.

Vaig a per una estrella.........

El mur

2009-11-08T21:21:00.000+01:00

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Fires a Girona (MAMIHLAPINATAPAI)

2009-11-03T02:38:00.002+01:00

Ahir van acabar les Fires de Sant Narcís, la "festa gran" de Girona, la meva ciutat d'adopció. Crec fermament amb el fet que una imatge val més que mil paraules. Per tant, us deixo un seguit de les que he captat aquests dies. Veureu que la nòria es repeteix. La nòria és un lloc màgic, on es pot produïr una situació de “mamihlapinatapai”. Aquesta paraula és d'orígen yámana (la tribu que havia viscut a Tierra del Fuego) . "Mamihlapinatapai” és considerada "la paraula més descriptiva del món", i és un dels termes més difícils de traduir. Descriu "una mirada entre dues persones, cadascuna d'elles espera que l'altre inicii una acció que tots dos desitgen, però que cap s'atreveix a començar." Doncs res, us deixo amb la nòria i amb Girona en festes.
PD El cartell és obra de l'amic Pep Admetlla, us passo link
http://www.diaridegirona.cat/girona/2009/09/29/lartista-pep-admetlla-fara----cartell-fires-sant-narcis-2009/360084.html

Caminant per sobre de les aigües

2009-10-25T18:48:00.000+01:00

Dissabte 24. Són les 9 del matí i ja sóc a Cadaqués. Avui inverteixo els actes, i primer esmorço al Casino i passo per la Mallorquina abans d'anar al veler "Pepe del pòsit". Segur que d'aquesta forma espanto el "mal fario" del passat dimarts. Fa un dia maco, i la tramontana no passa de F4 - per ara -. Quan estava a punt d'inflar l'auxiliar, en Rafa, que netejava les xarxes, s'apiada de mi i s'ofereix a portar-me al barco amb un "chinchorro" a motor. No vull destorbar la seva feina, però la temptació és massa forta, i jo sóc molt feble. Accepto i m'estalvia una bona estona. Una vegada a bord, inicio les tasques de comprovació perquè tot funcioni a la perfecció. Estibar el material, connectar bateries, obrir aixeta fons de refrigeració motor, i engegar-ho perquè vagi agafant temperatura. Trec la funda de la major, tot i que no crec que que avui la puji. Ja veurem. A la darrera sortida vaig trencar la baluma del gènova i l'están reparant. Avui en "Pepe" és un mig veler.

Recupero l'àncora que vaig posar dimarts per donar més seguretat al mort del fondeig. El cert és que des de que ho vaig fer, he dormit més tranquil. La imatge del veler empès pel mar i el vent cap a les roques em neguitejava molt. Amb l'àncora, al menys tenia una oportunitat. I quantes vegades a la vida hem sospirat per haver tingut una oportunitat mes ??. Ja ho sabeu, porteu un ancora a la butxaca. No falla mai.

Tot a punt. Aigua, tabac, un parell de barretes de xocolata a mà, la càmera de fotos i l'anorac. Tot això a popa, al costat de la roda. Desamarro. Tres caps al cap gruixut del mort, que deixen de fer la funció que han realitzat a la perfecció tot aquesta temporada. Han treballat molt, els hauré de canviar.

Són les 10:20 . Engrano la marxa, i en "Pepe" comença a moure's. Saludo als pescadors de corall que estan revisant la seva embarcació. Treball dur i perillós, però estic convençut que no ho canviarien per res del món. Ens tornarem a veure la temporada vinent !!!

Avant. Deixo el fondeig d'estiu per popa. A proa, encara llunyà, Cap de Creus i vigilant-ho la seva amiga, Sa Rata. Formen una bona parella, fa mil.lenis que gairebé es toquen però el contacte sembla que no arriba mai. Si més no, no el percibim. Segur que per sota de l'aigua fan manetes.

Illa de Messina a estribor, S'Alqueria petita, Guillola, Ses Ielles, cala Bona, Jugadora, Sa Fredosa, van quedant a babor.

Sóc a l'alçada del far de cap de Creus. Una mica més i entro al pas que separa Cap de Creus de S'Encalladora. Sa coua de s'Infern mostra la seva boca, negra i amenaçadora. Però sé que tot és façana. Una vegada vaig ser a dins seu, i és preciosa. Sembla inaccessible però en realitat és acollidora. Començo a rebre una mica mes de vent, de fet ja ho esperava. "Es freu de Sa Claveguera", li diuen per aquí. De fet, vist des dalt del cap, en dies de temporal, l'aigua corre talment com si buidéssim la cisterna del vàter. Brrrrrrr ! Molt diferent d'avui. He vist aquest paisatge moltes vegades, però sempre em meravella. Sempre trobo quelcom diferent, que abans no hi era. Potser si, però la llum era diferent. Sempre és diferent. Tres corbs marins a les roques em miren al passar. Indiferència ? Interès ? El cert és que ni s'immuten. Millor així, no vull destorbar.

Surto d' "Es Freu", i enfilo cap a Portbou. El compàs marca 315º. Maror. De tant en tant alguna onada més gran trenca la rutina. Culip a babor, i el que queda del Club Mediterranée. Aviat serà un record.

Hi ha molts matolls surant a l'aigua. No m'agrada navegar després de fortes pluges, perquè les rieres arrosseguen de tot, i et pots trobar qualsevol cosa surant. Veig alguns trossos de fusta, troncs petits. Haig de vigilar no xocar amb cap tronc gran, poden foradar el casc amb molta facilitat. Deu fer un soroll semblant a quan obres un préssec i es queda al mig la llavor, tota despullada de carn. També.

Hi ha núvols juganers, alguns una mica negres. No em preocupa. Sóc feliç. Port de la Selva queda superat. Si ara girès la roda uns quants graus a estribor, aniria cap a Itàlia. Uns quants garus més i Ses Illes, i l'Àfrica. Gibraltar o Suez com a portes cap a la resta de mars. Com bé diu el títol d'un bloc amic, "El mar és el camí". És bonic imaginar-ho, tenir la valentia suficient per girar la roda, i a la vegada saber que estàs girant la teva vida. Passar per tots i cadascún dels 360º del compàs, passar per tots i cadascún dels graus de la teva vida fent el que realment vols. Però no m'atreveixo. Sóc un mariner amarrat a terra. Per ara.

El Canigó saluda tot nevat. No recordo haver-ho vist així un mes d'octubre. Imatge diferent que m'enriqueix una mica més.

De tat en tant pel canal 16 se sent "aviso a los navegantes". Res fora de lo normal, l'avís meteorològic.

Ja començo a intuir Portbou i l'escollera del port. F4 amb algun cop de F5, aquesta vegada Eolo no em vol fer patir. Fa bona temperatura, vaig en màniga curta. Truco al port. Els mariners ja sabien que arribaria un dia d'aquests. Parlo amb en Toni, ell no hi és però m'espera en Joan. Redueixo marxa i entro. En Joan m'indica el lloc on amarrar, fins que treguin a en "Pepe" a terra. Aquest hivern el passarà en sec, i aprofitaré per fer unes reparacions. L'hivern passat no, es va estar a l'aigua i va aguantar la llevantada del 26 de desembre i la "tempestat ciclònica atípica" segons l'INM - ???? - li podien haver dit pel seu nom propi "Cicló Klaus", del 24 de gener. I va aguantar ell millor que jo, que no les tenia totes. Bon barco, dur i bon navegant.

En Joan m'ajuda a amarrar. Salto a terra i el saludo. Portbou és un port petit i llunyà, però té uns bons professionals, càlids. Val la pena estar-s'hi.

Començo a recollir. Tancar aixeta motor, bateries, revisar amarres, posar les defenses i mirar els vaixells veïns com tenen les amarres i les seves defenses. No sempre tot depén d'un mateix.

Fa 20 minuts que sóc a port i entren algunes ratxes a 17 m/s. Força 7 ? Ni en pintura ho anunciaven per avui a cap dels serveis meteorològics que he consultat. Per això m'agrada aquesta zona, aquesta mar. Imprevisible. Com les seves gents.

L'ORDRE VA SER : ATUREU LA PLANEADORA COM SIGUI !!!!!

2009-10-22T21:55:00.000+02:00

SI ÉS QUE LA COSA ESTÀ MOLT MALAMENT.........

2009-10-22T21:52:00.000+02:00

Eolo s'en riu de mi.

2009-10-20T22:20:00.001+02:00

Aquest any m'he retardat en treure el veler "Pepe del pòsit" del seu port base d'estiu. Habitualment a finals de setembre ja marxo de la zona de Cadaqués, cap a Portbou. Però aquest any, entre una cosa i altre, i les ganes d'estirar una mica més la temporada, em trobo que no el puc moure. Primer van ser els 12 dies seguits de tramuntanada forta, mantinguda F7. I creuar la mar d'Amunt així, són ganes de patir. Una cosa és que t'enganxi, i t'ho has d'empassar. L'altra és sortir a buscar-la.... no gràcies. I ara aquest vent del sud que va pujant d'intensitat...i les pluges que venen.
Total, que avui , en les hores prèvies a l'entrada del temporal he volgut provar i a les 06 del matí era a Cadaqués, intentant arribar al veler (està amarrat a una boia fixada amb mort) bogant com un condemnat amb la auxiliar inflable. Dues vegades, dues, quan estava a pocs metres d'arribar al "barco", al senyor Eolo li ha donat per bufar amb més força, i m'ha rebutjat a la platja. ( a aquestes alçades un ja té el cor curtit a base de rebutjades, però aquesta en particular m'ha dolgut molt, perquè a sobre de rebutjat m'ha fet sentir imbècil...)
Fins a les 08, i gràcies a l'ajut d'una zòdiac amb motor, no he pogut arribar a "es barco" . En aquestes 2 hores perdudes el vent ha pujat d'intensitat a cops de F8, i evidentment així no em moc del lloc. Llàstima perquè de les 6 a les 8 la intensitat del vent era acceptable ( portava les previsions del Windgurú, de l'INM, de Meteòfrance i Meteocat apreses de memòria, donaven més o menys F5 amb cops de F6) i sense gaires dificultats hauria pogut creuar Cap de Creus, i després, empopada fins Portbou. Total que he aprofitat per assegurar el fondeig amb una àncora, i amb la cua entre les cames he tornat a terra.
Però no he perdut el matí: esmorzar al Casino, i visita a La Mallorquina a comprar taps. I mentre mel's vaig menjant, torno a consultar les diferents webs meteorològiques: sembla que dijous o divendres entra tramontana fluixeta......

If / "Carta a un fill" de Rudyard Kipling

2009-10-14T22:57:00.001+02:00

If

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you;
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or, being lied about, don't deal in lies,
Or, being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise;
If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with triumph and disaster
And treat those two imposters just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to broken,
And stoop and build 'em up with wornout tools;
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breath a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: "Hold on";
If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with kings - nor lose the common touch;
If neither foes nor loving friends can hurt you;
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run -
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man my son!

--------------------------------------------------------------------------------

SI.......

Si pots conservar el seny enmig de la follia
dels altres que malparlen i dubten del teu seny,
si la fe en tú mateix et fa companyia
i no escoltes ni atures l'onada que t'empeny.

Si vesteixes les hores amb color d'esperança
i a l'odi i a la mentida respons amb cor lleial,
si somnies i el somni pots deixar sens recança
si penses i el que penses no et serveix de dogal.

Si al triomf i al desastre els fas igual mesura
i si pots esguardar-los amb el mateix cop d'ull,
si no et mous quan la teva aparaula es desfigura
i per aprofitar-la un altre la recull.

Si pots damunt la teva riquessa trossejada
refer amb les teves eines, riquesa de més preu,
si de la covardia pots esquivar l'unglada
i el cor no se't fa enrera jugant a cara o creu.

I si perds i començes més jove l'escomesa
lluitant amb ales fresques i cor agossarat,
que quan la carn se't torni rebuig i mesquinesa
encara la revifi la teva voluntat.

Si el conviure amb el poble la virtut no et fonia
ni amb el tracte amb els reis perds el sentit comú,
si ni amics ni enemics no et roben l'alegria
i si sap el que et conegui que es pot fer de tu.

Si els seixanta segons del minut implacable
per tu són bells i purs i vius com una flor,
no sols et faràs l'amo de la terra admirable
fill meu, seràs un home! Un home de debó!

------------------------------------------------------------------------------------

SI....

Si puedes mantener intacta tu firmeza
cuando todos vacilan a tu alrededor,
si cuando todos dudan, fías en tu valor
y al mismo tiempo sabes perdonar su flaqueza...

Si sabes esperar y a tu afán poner brida,
si siendo blanco de mentiras esgrimes la verdad
O siendo odiado, al odio no le das cabida
y ni ensalzas tu juicio ni ostentas tu bondad...

Si sueñas, pero el sueño no se vuelve tu rey,
si piensas y el pensar no mengua tus ardores,
si el triunfo y el desastre no te imponen su ley
y los tratas igual que a dos impostores....

Si puedes soportar que tu frase sincera
sea trampa de necios en boca de malvados,
o mirar hecha trizas tu dorada quimera
para tornar a forjarla con útiles mellados...

Si todas tus ganancias puestas en montón
las arriesgas osado en un golpe de azar
y las pierdes, y luego con bravo corazón
sin hablar de tus perdidas, vuelves a comenzar...

Si puedes mantener en la ruda pelea
alerta el pensamiento y el músculo tirante,
para emplearlo cuando en ti todo flaquea
menos la voluntad que te dice ¡adelante!...

Si entre la turba das a la virtud abrigo,
si no pueden herirte ni amigo ni enemigo,
si marchando con reyes del orgullo has triunfado,
si eres bueno con todos pero no demasiado...

Y si puedes llenar el preciso minuto
con sesenta segundos de un esfuerzo supremo
tuya es la tierra y todo lo que en ella habita,
y lo que es más: serás un hombre, hijo mío.

La vida es tan corta, y son tantos los libros

2009-10-14T19:04:00.000+02:00

Aquest enllaç s'ha de compartir:

http://www.kriptopolis.org/libro-electronico-ebook

Trobat a una paret de Girona

2009-10-13T21:54:00.002+02:00

Inclús
quan no em mires
et miro
i quan no em parles
t'escolto

Moitessier

2009-10-10T01:22:00.001+02:00

Pues la geografía de un marino no es siempre la del cartógrafo, para quien un cabo es un cabo, con su latitud y su longitud. Para el marino, un gran cabo representa a la vez un conjunto muy simple y a la vez extremadamente complicado de arrecifes, corrientes, fuertes mares y grandes olas, vientos suaves y vendavales, alegrías y miedos, fatiga, sueños, manos doloridas, estómagos vacíos, momentos maravillosos y algunos de sufrimiento.
Un gran cabo, para nosotros, no puede ser expresado solamente por su latitud y su longitud. Un gran cabo tiene su alma, con suaves y violentos colores y sombras. Un alma tan suave como la de un niño y tan violenta como la de un criminal. Y por eso se va allí.
Bernard Moitessier, «El largo viaje»

Anxoves, per Josep Pla.

2009-10-08T21:03:00.003+02:00

L'aperitiu: anxoves

AIXÍ, DONCS, ÉS EN EL MOMENT D'ASSEURE'S A TAULA per menjar els entremesos que apareix una de les causes que ha fet degenerar en tanta de manera la nostra cuina: us trobeu amb unes anxoves confitades que, de confitades, no en tenen res. Els productors d'anxoves confitades les han venudes molt abans del temps i, així, han venut gat per llebre. Han tingut tantes demandes –hi ha tanta gent!– que no han sabut resistir la temptació i han venut anxoves diferents de les que havien de vendre. Són les que es mengen avui a gairebé tot arreu –àdhuc en les cases particulars que no les confiten a la manera familiar antiga. En el mercat no hi ha anxoves confitades –o poquíssimes. Un excés de demanda ha creat la pressa de vendre abans que es produïssin en el peix les admirables qualitats del confit. Hom compra anxoves confites i li donen una cosa que no hi té res a veure. S'equivoca, simplement, de peix. És indefectible.

L'aperitiu amb anxoves o l'entremès amb anxoves són correntíssims. Us ho serveixen a tot arreu. Aquestes aparicions són moderníssimes. Quan jo era jove no servien anxoves ni amb els aperitius –que eren singularíssims– ni amb els entremesos, que, en el nostre país, no existien. Els primers aperitius que es consumiren –al Continental de Barcelona en començaren de prendre en la primera dècada del segle– no portaven cap acompanyament sòlid. Ni amb l'absenta ni amb els primers còctels, no s'hi menjà mai res. El fet es produí més tard, pels voltants de la guerra del 14. I una de les primeres coses que aparegueren foren les anxoves confites –autènticament confites. Amb alguns líquids i aquest sòlid, es produí una lligada que fou considerada perfecta.

Però tot això no vol pas dir que les anxoves no fossin menjades molt abans dels aperitius i dels entremesos. Les anxoves confites, en el litoral, són conegudes des de temps immemorials. En moltes cases particulars es confitaven anxoves i, a casa, no n'hi faltaren mai, fou la nostra economia familiar el que creà els pots d'anxoves de vidre blavís –que no tingueren comparació possible. Salar anxoves, o menjar una anxova, són, entre nosaltres, encara avui, frases correntíssimes. Aquestes anxoves es menjaven per esmorzar, sobre el pa, ruixades amb l'oli d'oliva, per berenar, de la mateixa manera, o per sopar acompanyant un entrant de verdura, per exemple. Les persones que les menjaren seixanta o setanta anys enrera encara en tenen el record vivíssim. Però tot això forma part del món antic –del petit món arcaic-, que ha passat avall per sempre. I que les anxoves hi passaren, també, no sembla pas tan difícil de veure.

Quan canta el rossinyol i les cireres s'acoloreixen, es produeix, en el mar, el gran temps del peix blau: el temps de les sardines, de les anxoves, dels verats, etcètera, que en temps de primavera són inoblidables. Quan aquest peix arribava a la màxima qualitat, hom comprava anxoves per a salar –o sigui per a confitar. I així, en els establiments on es feia el peix salat i a les cases particulars es feien els pots d'anxova. Eren pots de vidre de diferents mides. No hi havia res més senzill que emplenar aquests pots. Es feien amb anxoves molt ben posades i sedimentades. Com que era un treball delicat, el feien les dones. En el fons de tot es posaven els peixos sencers com més grossos millor, perfectament col·locats. Aquesta primera capa era empolvorada amb sal i pebre bo. Hem passat una llarga temporada sense pebre ho. Aquesta matèria entrà a formar part del comerç exterior, i la gent corrent no l'ha poguda comprar: costava un ull de la cara. Aquesta falta fou, potser, el primer moment de decadència de les anxoves confitades. El pebre bo s'ha de posar en els pots, per donar gust al peix, que, com a peix blau, és una mica àton. En el pot no s'ha de posar cap classe de líquid, ni aigua dolça, perquè les anxoves ja se'l porten, i la sal sua, com diuen els vells documents del ram. Sobre aquest primer pis d'anxoves, de sal i de pebre, se n'hi posa un altre, igualment ordenat, amb la corresponent capa d'espècie i de sal –i així successivament, fins a arribar al coll del pot, que es tanca amb un paper de barba net i fort, lligat amb un cordill, que solia tenir un color vermell. Els pots, blavissos, amb el color vermell, feien molt goig. Contra el que algunes persones es pensen, no es posa, en la combinació, cap fibra vegetal.

És una manipulació d'una simplicitat admirable. Però ara ve la segona part, que és tan important com la primera: les anxoves dels pots s'hi han de mantenir, com a mínim, un any abans que ningú l'obri i les toqui. Si hi poden estar un any i mig, millor. Les anxoves millors són les ben confitades, i, el confit, només l'aconsegueix el temps. Llavors són insuperables. Les que es mengen avui no valen res. Es fan com sempre es feren, sobretot després de la reaparició del pebre bo, però es venen molt abans d'estar al punt, abans d'ésser confitades. Les d'avui solen ser blanquinoses, a penes rosades, dures, enravenades, sense cap sabor: peix salmorrat, no confitat. No tenen l'edat. La pressa ho ha destruït tot. Tenen pressa, ¿per què? No ho he sabut mai. Amb menys també passarien i no estarien tan de mal humor. Ara, hi ha molts més clients que pots d'anxoves. Les despatxen amb una obsessió crematística escandalosa. Volen emplenar el calaix per anar a veure el metge i fer estudiar als nens el batxillerat. Resultat: abans es menjava bé; ara, horriblement adotzenat.

Les anxoves confitades, és a dir, les que tenen, de confit, el temps necessari, es coneixen per quatre matisos: pel color, pel sabor, per la qualitat, per la suavitat del teixit. Una bona anxova no és mai blanca, ni rosada; és de color de caoba rogenca aquilotada i clara, els millors colors que pot donar, en la naturalesa, el roig esblamiat; la seva carn no ha de tenir gust de peix corrent; ha de tenir gust d'essència de peix, sense peixatejar; no ha d'ésser dura, ni enravenada, sinó suau, Ilisquent, d'aspecte descompost però amb un punt de consistència real. En contacte amb la punta del ganivet ha de seguir com tot el que es confitat. L'anxova s'ha de servir sobre un fons, més aviat copiós, d'oli d'oliva de primera qualitat.

A l'Escala feien pots d'anxova molt bona, que tenien molta fama. A Roses i al Port de la Selva, no en parlem. Més a garbí, a Sa Riera, a Tamariu, a Calella, eren excel·lents. Però, potser, les millors anxoves del Mediterrani es feien a Cadaqués. Aquest és, si més no, el meu modest criteri, després d'haver viscut alguns anys –tants hiverns!– en aquest poble misteriós i inoblidable. Hi havia establiments de salar peix d'un cert volum i tothom en confitava. Hi havia molts pescadors. Els establiments desaparegueren i ja no hi queden a penes pescadors. Jo tinc un cert record d'aquest món arcaic. Quan els meus amics de Cotlliure em parlen de la qualitat de les anxoves que es fan en aquell prodigiós poblet reconec el fet, però a Cotlliure treballen sobre anxoves importades del nord d'Àfrica, que sempre tenen un punt d'amargant. Diré més: les anxoves, els filets d'anxova que exporta Noruega a tot el món, envasats i lleugerament tocats d'una fibra vegetal, són realment impressionants. En sóc un vell aficionat i estic disposat a dedicar-los un ditirambe. Ara: mai no ha existit, ni existeix, cap filet d'anxova que es pugui comparar amb els de Cadaqués. No han tingut rival, ha estat quelcom –encara avui perceptible en les velles famílies– extraordinari.

Cadaqués té tres gràcies. Primer, l'aigua dolça, l'aigua de la Font Vella, que a pesar de tenir pocs minerals és molt agradable. L'oli d'oliva; abans de les gelades del 1956 en el terme hi havia moltes oliveres; ara encara n'hi ha; tant llavors com ara l'oli de Cadaqués era el millor del país d'una manera inqüestionable; finalment, el peix, tot el peix i concretament l'anxova, no té comparació apreciable. Les aigües dels paratges de cap de Creus i de Cadaqués estan travessades per corrents alternats molt vius, extremament forts, de vegades difícils de manejar i que no deixen pescar, i per això hi ha, entre els pescadors, una tradició tan misèrrima –ara potser no tant. El mar es va abandonant. Aquests corrents transporten pastures excel·lents i, al mateix temps, mantenen la peixatalla en un medi difícil i contrastat. Els peixos tenen un vigor i una força considerables, Les espècies melindroses no hi tenen gaire vida. No s'hi adapten. Tot això és tan obvi que no crec que hi hagi necessitat de cridar testimonis que coneguin el país. Cadaqués semblava un país bíblic de l'època vella: tenia aigua excel·lent; oli, peix i vi –però menys que abans. La proximitat de l'Empordà li assegura el pa. ¿Què es pot demanar més en aquest món, per a arribar al país dels morts amb pau i tranquil·litat ?

En fi, però, aquelles anxoves, on són? Aquells vells pots d'anxoves blavissos amb el cordill vermell, on es poden comprar? Les que es mengen avui amb els aperitius i els entremesos no valen res. Són producte de la pressa, de qualitat horripilant i nefasta.

[El que hem menjat, OC 22]

La història d’en Pepe del pòsit explicada a la Judith:

2009-10-02T01:32:00.001+02:00

Ens hem de situar a Cadaqués aproximadament a l'any 1925. Cadaqués no era aleshores el poble blanc i lluminós que ara coneixem. No existia la carretera actual - ni tant sols un camí pel lloc per on és situada actualment - i les comunicacions amb "la plana" - que és com els cadaquesencs anomenen a la zona de Roses i Figueres - es feien a peu, per un camí que encara es conserva i pel qual transitaven cada matí les dones del poble, carregades amb peix i d'altres productes per vendre al mercat de Roses.

Els seus homes mentre, preparaven els estris per sortir a pescar, o bé conreaven l'olivar. Era costum que gairebé tot.hom tingués un petit tros amb olivars, per garantir.se el consum d'oli i inclús poder vendre'l . La subsistència era dura.

En Pepe - no era Josep, ni Jep, ni Pep, era en Pepe - ajudava al seu pare pescador, quan sortia de l'escola. He pogut veure una foto de l' època, i era un nen esquifit i molt bru, vestit amb una bata enorme, rodejat dels seus companys de classe tots amb bates similars, i juntament amb el professor miren tots amb cara de desconfiança a la càmera fotogràfica.

El dia a dia d'en Pepe es repartia entre l'escola, l'ajudar a l'olivar, i quan ja va tenir una edat, sortir a pescar amb el pare i els seus companys. Sortien amb la barca d'encesa, això és una barca amb una plataforma a popa, on cremàven llenya; el peix s'hi acostava atret per la llum, i quedava enganxat a la xarxa que prèviament havien posat a l'aigua d’altres barques. Algunes vegades anava bé, i d'altres no tant.

Estic segur que també havia de tenir una estona per a ell i els amics, i recordo quan m'explicava els racons que descobrien i les malifetes que de tant en tant feien patir a gent del poble... ara també tinc un somriure a la cara.

En Pepe va anar creixent, i va arribar l'any 1936. El cop d'estat i la guerra no van causar estralls a Cadaqués si més no inicialment. La seva insularitat jugava a favor en aquest cas. Però jovent del poble va haver d'anar a lluitar al front, i en Pepe va ser mobilitzat com a mariner, i destinat al front de Madrid l'any 1937. Moltes vegades he pensat que la figura d'un noi de 18 anys que no havia sortit mai del seu poble, i que l'envien a Madrid com a mariner - això ja és una riota del destí - amb un fusell a les mans, descriu exactament l'absurditat de la guerra.

Som a l’any 1937 a Madrid, en Pepe amb 17 anys mobilitzat , ja forma part de l’exèrcit republicà amb la seva lleva. Sospito que per la forma con s’anaven desenvolupant els esdeveniments pel legítim govern republicà, el seu equipament i subministraments no eren els idonis. El “teatre” de la guerra representava a la zona en aquells moments la batalla de “Brunete,” i juntament amb els seus companys, van ser adscrits a la XIII Brigada Internacional. A partir d’aquell moment, - m’ho repetia sempre que parlàvem del tema - va menjar calent cada dia. També pel que em comentava, en Pepe no era un soldat especialment valerós que saltés de trinxera en trinxera, sinó més aviat un jove que intentava salvar la pell enmig del desastre que l’envoltava. La batalla de Brunete seguia el seu curs, i a en Pepe un bon dia la sort se li va acabar. Un obús va caure al seu costat i el va ferir greument. Traslladat a l’hospital de campanya, li van amputar la cama esquerra. Després d’un pelegrinatge per diferents hospitals, a començaments de l’any 1938 va retornar a Cadaqués. Mutilat, però viu.

De quina forma un pescador coix es pot guanyar la vida ? Jo també m’he fet aquesta pregunta molts cops, i estic convençut que el procés de adaptació a la seva nova realitat devia ser molt dur. Tant com ho devia ser la postguerra a Cadaqués. Però en Pepe se’n va sortir. Pel que sé, tot i que no podia fer tasques des de terra degut a les seves limitacions físiques ( no podia estirar la xarxa, ni arrossegar els llaguts platja amunt) a l’hora d’embarcar-se no tenia cap problema , i la seva habilitat amb el timó era comparable a la de qualsevol altre.

I així van passar uns quants anys . En Pepe a part de participar en les tasques de pesca, també havia passat a encarregar-se de la gestió administrativa de la Confraria de Pescadors de Cadaqués. En un petit local, habilitat com a magatzem-despatx i s’encarregava de que els “papers” dels pescadors estiguessin en ordre. La gestió d’aquella Confraria, - el Pòsit de Pescadors, col·loquialment - demanava cada vegada més presència, i degut a això va anant dedicant cada vegada menys temps a la pesca, i més a la gestió. I en Pepe es va convertir en “Pepe del pòsit”.

Un bon dia va conèixer una noia que havia arribat a Cadaqués amb una família benestant de Barcelona, com mainadera. Temps després, es van casar. Som pels volts de l’any 1950, i aquella noia, la Maria, era la germana del meu avi .

Com pots comprovar no som parents directes, el meu vincle familiar amb ell vé del seu casament amb la meva tia-àvia, però t’asseguro que aquesta circumstància mai no ens va importar.

Som a l’any 1970. En Pepe i la Maria feia uns quants anys que eren casats. Ja havien tingut una filla, la Carmen, que en aquella època deuria tenir uns 15 anys. Per aquelles afinitats que es donen a les famílies, gairebé sempre inexplicables i que fan que se senti una estimació especial per algú, el meu pare sempre havia estat molt ben rebut a Cadaqués. De ben jove ja pujava a Cadaqués, i aquesta tradició la va continuar una vegada casat i posteriorment amb els fills. A l’estiu de l’any 1970 jo tinc 9 anys, i crec que és a partir d’aquest estiu que vaig començar a acumular records. Tinc postals de l’època, i realment tot sembla des de la perspectiva actual, una mica “kish”. Els colors, les persones, els cotxes, l’ambient , són a anys llum d’avui, de la mateixa forma que algú que escrigui una història similar a aquesta d’aquí a 40 anys, també ens trobarà demodeés a nosaltres.

En Pepe ja és “Pepe del Pòsit” i tothom a Cadaqués el coneix pel mot. També pel fet que va ser ferit a la guerra, i que porta una cama ortopèdica. I, evidentment, jo era el nebot d’en Pepe del Pòsit. Acostumava a passar amb ells part de del mes de juliol i part del setembre.

La meva vida a Cadaqués quan era de vacances es diferenciava entre el període que era amb els meus pares i el període que em quedava sol, i en els anys següents, amb la meva germana. Quan era amb els meus pares les activitats eren les habituals que es porten a terme en família: platja, passeig etc. El diumenge però era diferent: aquell dia sortíem amb la barca del meu oncle tots tres: en Pepe, el meu pare i jo. La “Carmen”, pintada de color blanc i verd, no era una barca molt gran, ni ens allunyàvem massa de la costa, però suposo que en aquelles dates jo també patia la síndrome de la perspectiva i estava convençut que sortíem a realitzar una gran travessa. Ens dirigíem a una sèrie d’esculls que hi ha a prop de l’entrada de la badia de Cadaqués , al costat mateix de la illa de S’Arenella que s’anomenen “es Caials”. A l’arribar al lloc el meu pare desembarca als illots i passava una bona estona agafant musclos, el meu oncle mantenia la barca allunyada de la roca bogant mentre pescava, i jo mantenia una relació d’amor – odi amb la mar. M’explico: abans de començar a nedar en superfície, vaig aprendre a nedar per sota de l’aigua. Sempre m’ha agradat tafanejar el fons marí. A aquella edat m’empassava totes les pel.lícules de la sèrie “Viaje al fondo del mar” del submarí “Seavew” amb l’almirall Nelson, la recordes ? Sempre sortia algun monstre que altre que els hi complicava la vida !

Total, que equipat amb ulleres, tub, aletes i una armilla inflable - no sabia nedar per “sobre”, ja t’ho he dit - em dedicava a mantenir-me al voltant de la barca i dels esculls amb el cap a sota de l’aigua tota l’estona que el meu pare dedicava a recollir musclos. El petit “problema” és que érem a una zona amb aigües molt fondes, i recordo l’esglai que em produïa veure - millor dit “no veure” – el fons. Em trobava surant suspès sobre el que jo aleshores considerava un abisme blau inabastable just a sobre del que quedava del vaixell “Llanishen ” enfonsat al mateix lloc molts anys enrera.

I segur que algun dels monstres de “Viaje al fondo del mar” es preparava per cruspirse-me en venjança per la carnisseria que estava fent el meu pare entre els seus amics musclos. Encara recordo la rialla del meu oncle quan de tant en tant jo tornava a la barca a refer-me.

Cap a les dues de la tarda tornàvem cap a casa, amb 5 o 6 quilos de musclos, alguna ostra i el peix que havia pescat en Pepe. Abans però havíem desembarcat a la platja que hi ha davant el “Casino” de Cadaqués, i fent lliscar la barca estirant d’un cap sobre unes fustes enseuades – “es palanquis –“, la pujàvem a terra, deixant-la lluny de les onades i preparada per la següent sortida.

A l’hora de dinar, mentre ens menjàvem una bona olla de musclos bullits al vapor, no podia menys que pensar que per aquella vegada me n’ havia sortit....havia pogut enganyar als monstres, ja ja ja !

Els estius a Cadaqués sense els pares eren més estiu. Els nens – i les nenes també – sense el control patern campen amb més llibertat, pensen que es menjaran el món. Ho veig – i ho comprenc – ara quan observo el meu fill. Té 17 anys, crec que t'ho havia dit, i està en aquella edat que es creuen immortals, i fan del “això no em pot passar a mi” el seu lema de vida. No puc menys que pensar quan jo tenia 16 anys, alguna vegada ens havíem jugat la vida amb aquella inconsciència que caracteritza a la “càndida adolescència”, ara em poso a la pell dels que es quedaven a casa patint...Però això és una altre història, i m'estic anant.....

Els estius a Cadaqués sense els pares eren més estiu. M'aixecava cap a les 9, quan ja el meu oncle i la meva cosina havien marxat a treballar. La meva tia Maria (era la germana del meu avi, però sempre li dèiem “tia”) em preparava l'esmorzar, i gairebé sempre em donava un ou cru al qual li havia fet dos petits forats als extrems amb una agulla. I xuclant xuclant, l'ou s'acabava i jo marxava al carrer.

Alguna vegada feia els encàrrecs, com comprar el pa, la fruita o anar a buscar el peix que ja el meu oncle havia escollit i pagat. Si era un dia d'aquests, recollia la compra , passava a saludar al meu oncle al seu despatx del “Pòsit de Pescadors” i tornava cap a casa. Després sortia de nou. A Cadaqués no hi ha distàncies, i tot això es podia fer en un temps raonable.

Si feia un bon dia, agafava el pescall i aleshores em posava a la riba, davant del restaurant “Sa Gambina”. Amb una mica de sardina no gaire fresca com esquer, podia treure en un matí de 6 a 10 gobits de grandària més que suficient, i t'asseguro que ben fregidets per sopar eren deliciosos.

A Cadaqués es feia horari europeu. Amb això et vull dir que a la 1 del migdia havíem de ser a taula per dinar, i a les 9 del vespre preparats per sopar. Per tant, una mica abans de l'hora de dinar, quedava amb el meu oncle al davant del Casino, li ensenyava la pesca del dia ( i rebia amb orgull la seva aprovació) i tot xino - xano anàvem caminant cap a casa. Pel tema de la seva cama ortopèdica caminàvem a un pas contingut però constant. Si teníem temps, preníem un petit aperitiu al “Bar Boya” - ara Bar Boia-, al costat del passeig, de passada entràvem a l'estanc, i ja enfilàvem la pujada cap a casa. El dinar servia per explicar les meves proeses amb l'ham, i de tant en tant el meu oncle ens regalava amb alguna història de la seva joventut, i compartia amb mi els racons on podria trobar pesquera abundant. I t'asseguro que funcionava. Es coneixia amb perfecció tots els llocs on hi havia possibilitats de pescar, l'hora a la que podria trobar els peixos, i inclús quin tipus de peix hi havia. I mentre explicava tot això, anava pelant el préssec amb la seva navalla, i s'acabava el got de vi. Ell bevia poca aigua per dinar. La seva màxima era “l'aigua espatlla camins” i si bé al principi - per raons d'edat – no l'acompanyava en la beguda, a mida que vaig anar creixent vaig comprendre que davant un bon dinar, s'havia de deixar que l'aigua continués fent allò pel que havia estat creada....espatllar camins.

En aquella època recordo una tarda en que el temps es va girar de cop, va començar a ploure amb intensitat, i vaig veure com la meva tia començava a posar cubells a sota de les canonades de desguàs de la taulada. Li vaig preguntar perquè ho feia, i la resposta em va deixar parat, per la seva senzillesa: emmagatzemar aigua dolça per regar les plantes. L'aigua que sortia per l'aixeta, era salobre degut al fet que els pous d'aigua dolça que subministraven la xarxa pública de Cadaqués eren sobreexplotats (ja feia uns anys que arribava turisme, però les infraestructures eren encara les mateixes que molts anys enrera) i s'havien començat a salar per infiltració del mar. Resultat: amb l'aigua corrent poca cosa es podia fer, tret de rentar i cuinar (amb reserves). Això es sol.lucionava a l'època d'estiu amb l'arribada dues vegades al dia del “barco de l'aigua” - si no recordo malament a les 11.00 i a les 5 de la tarda - que transvasava centenars de milers de litres d'aigua als dipòsits municipals. Això va durar uns anys els estius, fins que la xarxa de Cadaqués es va connectar a la xarxa pública de Roses i Figueres, mitjançant canonades que arriben fins un gran dipòsit que hi ha passat el coll de “SaPerafita”.

Encara avui, si coneixes el lloc exacte, a uns 3 metres de fondària, es troba una àncora del “barco de l'aigua”, que va quedar abandonada fa molts anys. És molt gran, i alguna barca la utilitza a l'estiu com punt d'amarratge.

Desprès de dinar, el meu oncle Pepe tornava al pòsit, la meva cosina Carmen al seu treball, la meva tia Maria sortia, i jo em dedicava a llegir.

Una de les coses que més m’agradava al visitar al meu oncle al seu despatx, era la multitud d’objectes que hi havia a l’espai. L’edifici on era el Pòsit de pescadors encara es conserva. Ara l’edifici rep el nom de “Marmessoria del General Escofet”, que sembla que era l’ús al que era destinat en un principi, gestionar la Fundació del General Escofet, nascut a Cadaqués. Per tant hauria recuperat el nom.

Actualment l’edifici ha estat reestructurat, als baixos hi ha la llar d’infants municipal “Es Papanell”. Físicament està situat al carrer d’es Cotxe, darrera del “Casino” .

Quan anava a veure’l, pujava per unes escales amples. Feia olor a humitat. El seu despatx era gran, amb mobles tipus “americà” en fusta: taula , arxivador, cadira de despatx . La taula era d’aquelles amb molts calaixets, que es podia tancar amb una mena de persiana de fusta. La màquina d’escriure era la típica Olivetti de color gris, ampla i de formes arrodonides. Feia servir el paper de calca amb escreix, i utilitzava un vell tampó de tinta amb el que jo jugava, tamponejant a tort i a dret. Quan recordo les condicions “ofimàtiques” del despatx, no puc menys que somriure, i pensar que “los tiempos adelantan que és una barbaridad”, ja ja ja !

Darrera de la taula de treball, hi havia una gran prestatgeria amb milions d’hams de totes les mides i diàmetres ( o almenys m’ho semblava mi). Hams petits per pescar güiules i baboses, i de més gruixuts per aguantar l’estrabada del llobarro o l’orada. Suposo que a aquestes alçades ja t’has imaginat que el meu oncle i aquell magatzem eren el meus proveïdors oficials d’arts de pesca, ja ja. Contràriament a la resta de mortals, els nens de Cadaqués no pescaven amb canya, sinó que ho feien amb pescalls – paraula que ja coneixes - Un pescall és un tros de suro, tret de la mateixa surera, al que s’afegeixen 30, 50, 60 metres de fil de niló de pescar, d’un gruix relacionat amb l’ham que hi poses. Un ham fort, destinat a enganxar peixos forts i difícils de treure, ha de portar un fil resistent. A 3 o 4 pams per sobre de l’ham, s’hi posa un plom que porti ràpidament l’esquer i l’ham al fons.

I evidentment, jo pescava com els nens de Cadaqués.

Recordo la destresa dels dits d’en Pepe al lligar l’ham al fil de pescar mitjançant una sèrie de moviments que semblaven passis màgics. I de debò ho devien d’ésser de màgics, perquè mai es va desfer un nus dels que feia. Per finalitzar, i donar-li més fortalesa al conjunt, mossegava l’extrem del fil amb les dents, i estirava. Quan acabava i m’ho donava, jo estava convençut que amb aquell pescall podria arrossegar una balena fins a la platja !!

Però l’objecte que més m’impressionava de tot aquell conjunt era l’escopeta llençacaps.

El pòsit de pescadors emmagatzemava totes les relíquies que s’havien utilitzat al llarg dels temps. Els pescadors de Cadaqués temps enrera, quan algun vaixell era en perill pel mal temps, sortien al rescat amb una barca de salvament. Un dels estris d’aquesta barca era una mena d’escopeta que disparava un ganxo de ferro al que anava lligat un cap de corda, i que impulsat per l’escopeta arribava als nàufrags. El fet de tenir.la a les mans i pensar en les situacions en que s’havia utilitzat, m’emocionava. Josep Pla en parla al seu llibre “Coses del Mar” en l’episodi del naufragi del vaixell “Duamont” al costat de l’illa de S’Arenella, de la tasca del grup de salvament de Cadaqués.

Moltes vegades anava a buscar al meu oncle al Pòsit, minuts abans de les 7 de la tarda, que era quan acabava de treballar. Sabia que de les 7 a les 8 hores seuríem a la part de fora del “Casino ”, a 50 metres del pòsit. Durant aquesta estona en Pepe, en “Perlet” i altres amics seus - i jo amb ells – seiem i miràvem passar la gent per davant de l’establiment. És una pràctica que hores d’ara és plenament vigent , encara es conserva. I tan a l’actualitat com fa 30 anys, passar pel davant de la façana del “Casino” era com estar a l’aparador, lloc de pas obligat pels que volien figurar, pels aleshores anomenats “hippies”, pels de la “gauche divine”, pels artistes, per les sueques, etc etc.

I els cadaquesencs – i els que no ho som de naixement però si de vocació - se’ls miraven i i se les miraven, amb més o menys interès. Tal com ara continuem fent.

AVUI INAUGURO

2009-10-02T01:26:00.000+02:00

Després d'un temps d'espera, avui inauguro "blog". Res pretenciós, ni d'alt nivell. Simplement, un lloc on deixar i compartir "vivències, pensaments, relats propis i d'altres".

Començaré amb un relat propi. Bé, en realitat es tracta de diversos relats que van ser ideats en forma epistolar, i gestats al llarg de diferents dies. Aquets relats van donar peu a unes vivències tant apasionants - m'atreviria a dir - com les narrades. Però com que aquesta és una altra història, us deixo amb la història d'en "Pepe del pòsit".